algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
26°

Claudi, Púlquer i els agurs, 249 aC.

Dins aquest món tan racionalista, per una banda, i tan deshumanitzat, per una altra, que vivim actualment, s'ha posat molt de moda al llarg de la darrera dècada, tant entre persones ignorants com entre persones de lletres, el retorn a les arts endevinatòries i són molts els que acudeixen a les consultes de cartes tarot, els astròlegs o els que fan servir qualsevol tècnica ancestral per predir el futur. Però la cosa ve de lluny. Sembla que la història, amb escenaris diferents i situacions semblants, es repeteix seguit, seguit... Ja a l'antiga Roma els augurs i els arúspicis tenien gran influència sobre la societat. Eren aquests uns sacerdots que treien presagis del vol o del cant de les aus, de la fam més o menys intensa dels pollastres sagrats, de les butzes d'altres víctimes i de molts altres sistemes considerats de màgia indiscutible. A Roma, els augurs formaren una importantíssima corporació i no es posava en marxa cap projecte polític o social sense haver-los consultat. Un augur podia llançar el país a una guerra o impedir-la només amb al llenguatge favorable o contrari dels seus auspicis. És clar que no tothom creia en aquelles supersticions i no pocs les consideraven ridícules. En aquest sentir, Ciceró no podia entendre que dos augurs es poguessin mirar a la cara sense esclafir de riure. Aníbal es burlava del rei Prussies que s'estimava més consultar els budells d'una vaca que l'experiència dels seus generals abans d'una batalla. Però un cas molt conegut és el de Claudi Púlquer, cònsol romà, derrotat per Adherbal a Drépano, era un fidel client dels endevinadors. Abans del combat donà ordres de tirar a la mar els pollastres sagrats, ja que la falta de gana d'aquests es considerava un mal presagi. Famosa és la seva frase: «Si no volen menjar, que beguin!». Amics i enemics consideraren allò com un sacrilegi i veren en aquella derrota, tal dia com avui, la revenja dels déus. Recordem, també, la figura de la «pitonissa», del llatí «pythonissa», dotada amb el do de la profecia i entre aquestes, no oblidem la «pitonissa d'Endor», així coneguda per ser natural d'una ciutat palestina de tal topònim, on era famosa i gaudia d'una gran mansió. La consultà Saül el vespre abans de la batalla de Gelboé i ella evocà l'ombra de Samuel, la qual, des de la ultratomba anuncià al rei la seva derrota i mort. Per tal de pronunciar els seus oracles, o respostes, les pitonisses, després de dejunar tres dies, mastegaven fulles de llorer.

Sembla que la planta li produïa una certa exaltació i després pujava a una mena de trípode posat sobre una obertura de la qual sortien vapor mefítics. S'estremia aleshores tot el cos de la dona, se li aixecaven els cabells, mostrava la boca torta i plena d'escuma i responia a totes les preguntes.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.