És estrenada l'obra dramàtica més representativa dins la producció de Juan Eugenio Hartzenbusch, nascut i mort a Madrid (1806"1880). L'autor té, doncs, aleshores, una trentena d'anys i moltes il·lusions. Ocupa a la tribuna de l'Estament de Procuradors la funció de taquígraf del Diari de Sessions i no ho tindrà gens fàcil per a guanyar"se el públic i menys encara, els intel·lectuals.
Fill d'un ebenista alemany (potser d'aquells que colonitzaren Sierra Morena en temps de Carles III), començà la seva vida de feina tot fent de fuster. I així, un crític feia un fàcil acudit per tal de desprestigiar"lo: Qui és aquest individu? Doncs un adobador de cadires... Ah! Aleshores, la seva obra, el seu drama, ha de tenir molta palla!
Era, és clar, un home respectuós i humil. Ferrer del Río, que aprengué taquigrafia amb ell, explicava: «Quan anàvem a classe, ocupava sempre el seient del darrere de tot i la seva vestimenta era molt pobra però neta; la seva capa blava, encara emprada malgrat el seu envelliment, semblava retallada per una mà previsora contra els esquitxos del fang: No anava mai a cos gentil, com vulgarment solem dir, encara que fes bon temps, sense un buf de fred o una gota de pluja: en aquest darrer cas no el vèieu mai sense paraigües. Només coneixíem la seva veu pel que feia a la lectura, en desxifrar els signes; tot d'una que acabaven les lliçons, sortia del carrer del Turc, veloç com una fletxa, girava el cantó del carrer d'Alcalà en menys de dos segons i s'eclipsava fins el dia següent. De la seva puntual assistència, de la seva aplicació constant, érem tots testimonis. Pel que fa a qualsevol altra cosa de la seva persona es presentava al davant dels nostres ulls com un misteri sense fons...».
I aquell home jove, retret, silenciós, ficat en si mateix, de caràcter minuciós, molt ordenat, no es podia desdir, evidentment , de la seva sang germànica. Son pare havia arribat a Madrid el 1787 i s'examinava d'ebenista el 1792. Vivia amb un germà seu, de la casa del qual surt el 1794 i s'instal·la pel seu compte. El 1805 es casava amb María Josefa Martínez Calleja, nascuda a Valparaíso de Abajo. Després d'una trista infantesa, Juan Eugenio, orfe de mare el 1808, cultiva una gran afecció per l'estudi i el teatre.
Tradueix algunes obres dramàtiques franceses i, després de molts esforços, aconsegueix l'estrena de la seva pròpia producció, en aquest cas Los amantes de Teruel, sobre una interessant llegenda medieval que ja comentarem en un altre moment. Ningú no pot evitar que sigui consagrada la seva reputació de gran dramaturg romàntic, avançat i europeu. Altres obres, igualment remarcables, afirmaran la seva fama: Doña Mencía, Alfonso el Casto, La jura de Santa Gadea, Los polvos de la Madre Celestina...
