Nascuda a Leeuwarden, Holanda, el 1876, ni era javanesa ni nomia Mata-Hari. Es tractava de Wargaretha Zelle, filla d'un capeller, a la qual coneixien pel diminitiu de Gretha. Fou una al·lota molt prest emancipada i quan es casà amb un tal Rudolf Mac Leod, pogué viatjar de la Haia a Batavia, a les Índies Holandeses.
Allà s'establiren a Malag, en una vila envoltada de muntanyes. Visqueren en una casa javanesa i Gretha començà a interessar-se per aquell intens exotisme, per aquella fantasia oriental. N'aprengué els costums, la música, la dansa... Es cansà, però, amb el temps, del país i del marit. Després d'un llarg parèntesi amb més o menys dramàtiques circumstàncies, la trobam a París, quan tal dia com avui s'estrena com a ballarina javanesa a la sala de la comtessa de Trederns.
Té vint-i-vuit anys i en el millor moment de la seva bellesa. Llegim a una biografia feta per René Luard: «La nit assenyalada per a la seva presentació a la sala de la comtessa, Gretha cobrí el seu cos amb unes sedes finíssimes que li havia comprat el pintor Leclaux, i que segons deia li donaven un hermós aire oriental, i es disposà a sortir-se'n. Mig centenar de convidats xerraven i reien i feien comentaris. Hi havia dames escotades, amb coll de gallina i pell arrugada; cavallers encapotats que empraven monòcul; algun altre individu, veritablement important i uns quants russos amb vistosos uniformes que donaven un cert aire a la reunió.
Quan arribà el moment de ballar, Gretha va fer el millor que sabia i començà la dansa imitant els moviments de la baiadera índia de Banjoe-Biroe. Primer es va moure al compàs d'una música exòtica bastant convencional i els contertulis seguien parlant sense fer-li gaire cas. Però a mesura que la música relliscava sobre aquella atmosfera saturada de cars perfums, els ulls dels homes començaren a clavar-se amb avidesa en la cadència suau del seu cos, mentre que les senyores seguien el ritme amb els peus i opinaven que no estava gens malament aquella ballarina...»
Fou un èxit. I els èxits es repetirien sobre els escenaris de l'Olympia, el Trocadero, el Follies-Bergère, el Marigny, el teatre dels Camps-Elisèus... I no només París. També Montecarlo i Viena.
Era la llegenda. La bella javanesa d'ulls profunds i cos de serp.
Asseguraven que havia rebut una escrupolosa educació mística, que havia nascut en el temple de Kanda Swany, que pertanyia a la casta dels bramans, que era filla d'un tal Assirvadam i una baiadera del temple de catorze anys que havia mort el mateix dia del part. Aleshores els bramans del temple havien recollit la nina i li havien posat per nom Llum del matí, es a dir Mata-hari.
Però el que sí era cert era que Mata-Hari tenia comunicació amb Berlín des de l'Europa occidental i els aliats la capturaren. Jutjada com una de les espies més dinàmiques de tots els temps, la matinada del quinze d'octubre del 1917, era executada en els fossats del castell de Vincennes.
