Entrar a una ciutat és fer-se un dibuix amb les cases que formen carrers i places, amb els arbres i, per damunt de tot, amb la gent. Si més o menys no és així, si falla alguna cosa, llavors el dibuix és incomplet. Ordén les primeres paraules, les frases d'una instantània que a vegades "gràcies!" arriba i algú em fa saber hi ha penetrat. Estic pensant en el moment de la primera visita a Beirut. Fou una entrada molt dura, que engarrinxava tot allò més sensible que deu tenir qualsevol criatura humana. Ara encara no s'ha esborrat del tot, perquè si els colors són forts i potents, no és gens fàcil fer desaparèixer el grafit clavat a la pell del sentiment. Volia parlar d'arquitectura, només pensava escriure coses d'arquitectura.

Es veia perfectament, passant entre fileres de cases, aquella arquitectura desfeta que abans havia format carrers, avingudes i places. Escriure «arquitectura» també fa pensar en casa, lloc que acull la gent perquè pugui estimar i viure tots els plaers. Les coses normals. Aquell dia, fent quilòmetres que semblava que duressin una eternitat, la realitat de la mirada deia que rere aquell teló d'edificis esboldregats, picats per milers de projectils de tota mena, era molt poc apte per a la vida. Així i tot, malgrat les cornises i els balcons penjant de les façanes foradades, una peça de roba interior o una tovallola estesa de qualsevol manera eren com llumets de vida. Entre la pedra desencaixada, el formigó esmicolat i els ferros fitorant l'aire, una llauna rovellada amb una mota d'orenga o d'alfàbrega demostrava que la gent encara hi respirava, entre l'arquitectura esbucada a consciència.

Arquitectura, reconstrucció... Els cossos i les cares de la gent clamant una reconstrucció. Reconstrucció de cossos mutilats i recuperació de ferides sense sang. Però no tot és dolent, deu pensar algú. I ja es veurà quina arquitectura en surt, al final de tot; perquè sobre els solars de la destrucció sempre hi ha molt bons negocis a fer.