algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

Dumas i el barri dels Catalans (1848)

Alexandre Dumas, pare (Villers"Cotterêts, Soissons, 1802" Puys, Dieppe, 1870), publica la seva famosíssima novel·la El Comte de Montecristo, en què recrea magistralment la vida del seu temps a la ciutat i a la regió de Marsella. I així, en el tercer capítol, ens parla d'un tema ben curiós: el barri o rafal dels Catalans...

«A cent passes del lloc on Danglars i Caderousse, amb els ulls fixats en l'horitzó i l'oïda atenta, paladejaven l'espirituós La Malgue, s'aixecava per darrere d'un promontori, nu i ple d'aridesa per l'acció del sol i del nord-est, el petit rafal dels Catalans. Una colònia misteriosa sortí un dia de la Península Ibèrica i arribà a la llengua de terra on encara avui existeix; arribava sense que se sapigués de quin punt havia marxat i parlava un idioma desconegut. Un dels seus caps, que entenia el provençal, demanà a la municipalitat de Marsella que li cedís aquell àrid promontori, en el qual, essent tots ells mariners, havien deixat els seus vaixells. Aquesta petició els fou concedida, i tres mesos després, al costat de les dotze o tretze embarcacions que havien transportat aquells bohemis de la mar, era edificat un petit poble. Construït d'una manera molt rara i pintoresca, mig àrab, mig espanyol, és el mateix que podeu veure actualment habitat pels descendents d'aquells homes que parlen encara la llengua dels seus pares; encara després de passats tres o quatre segles, són fidels al petit promontori, sobre el qual caigueren com un esbart d'aus marines, sense mesclar"se mai amb la població de Marsella, casant"se entre ells i conservant els hàbits i costums de la seva mare pàtria de la mateixa manera que han conservat el seu idioma. Un cop explicats aquests preliminars, és indispensable que els nostres lectors ens acompanyin a través de l'únic carrer del poblet i entrin amb nosaltres en una de les seves cases, a les quals el sol ha donat exteriorment aquest bell color de la fulla seca, peculiar a tots els edificis del país. Per dintre les recobreix una capa de calç, aquesta tinta blanca que és el sol ornament dels habitatges espanyols...»

Segons l'autor, aquest sobtat fenomen migratori es produí en els segles XV o XVI. I un es demana... Per quina causa, un col·lectiu gremial, els mariners, fugiren de ca seva per anar"se'n a refugiar al sud de França? Un fet tan curiós com aquest, al meu parer, només trobaria explicació en una fuita desesperada per a salvar la pell i per això ens hauríem de traslladar als esdeveniments del segle XVI, ja que se'ns parla de municipalitat marsellesa i d'altres detalls que semblen més d'aquella centúria que no pas del segle XV. Pens, que es tractava de mariners eivissencs, que per causa d'haver estat fortament relacionats amb el Moviment de les Germanies, havien d'esser víctimes de represàlia. Recordau que en aquest capítol de la nostra història, les naus mercantils eivissenques col·laboraren activament en el transport entre illes de queviures i armes. La qüestió és que com conta Dumas, un dia, agafaren dones i fills i es llançaren a la mar per a no tornar mai més i a Marsella estant, barretina posada, continuaren la seva vida i descendència.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.