Boira de Mäusoleh

19/02/00 0:00

La mar Càspia quedava enrere, amb els vaixells atracats al port d'Anzali; aviat posarien rumb envers els seus llocs de destinació: ciutats de països situats a un mapa que, a vegades, es desfà dins la memòria. Zones d'aigua, camps d'arròs, frondositat d'arbres. Sovint una casa amb coberta vegetal s'obria a la vora de la carretera. El desert, les grans extensions ermes del sud quedaven molt enrere. La vegetació dominava tota la disponibilitat del terreny, alhora que feia perdre la memòria d'altres paisatges.

Llavors la carretera s'enfilava per un paisatge muntanyós, on el bosc hi campava a les seves. Just a la vora d'un riu, que passava dissimulat entre els arbres, hi apareixia un grapat de casetes de fusta fetes amb el mateix motlle que només s'utilitzaven durant els dies de festes i vacances. Al final de totes les voltes esperava la petita població, edificacions penjades a la muntanya, amb carrers embullats i difícils; cada terrat, el pati d'una altra casa. Ho record perfectament: a mesura que pujava pels carrers, amb totes les finestres de les cases mirant cap a la vall, una boira minvava la claror, com un tel humit que feia desaparèixer la distància. A només unes quantes passes, la cúpula i els minarets de la mesquita estaven a punt de fer-se invisibles. Com els arbres i les cases amb balcons de fusta i la gent.

Les dones sortien al portal i oferien calcetins, bufandes i jerseis de llana que van filant i teixint durant tot l'any. També pepes de pedaç i melmelades. Tota una vida difícil i propera, sense contaminacions ni excessos, em venia a trobar i em feia avinent una part del món que m'havia arribat a creure que no era així. Un home situat a la boca d'un forn treia el pa ja cuit, una dona guaitava per la finestra intentant veure entre la boira, l'encarregat del bany públic atiava el foc per mantenir l'aigua calenta. Bellesa de la normalitat. Era magnífic, aquell dia volant per dins la boira que volia cobrir Mäusoleh!