Pocs mesos abans de sofrir l'atemptat que li costa la vida, de mans d'un anarquista que tenia per missió matar el rei i no el cap de govern, José Canalejas y Méndez, polític i literat nascut a El Ferrol, el 1854, s'havia d'enfrontar a una vaga ferroviària a tot el país que paralitzava les comunicacions estiuenques. Aleshores va recórrer a la militarització del servei, tal com havia fet el president Briand a França dos anys abans. Cap historiador nega que aquell home que havia d'esser assassinat a la Puerta del Sol, el lloc més cèntric de Madrid, per on mai solia anar, hagués mancat de bona fe en la seva gestió política, tot volent dur a la realitat una autèntica política liberal o almanco la part programàtica que havia fet servir des de l'oposició contra els conservadors. Va voler substituir l'impost de consum que segons ell era una escandalosa «espoliació del proletariat» per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, però la burgesia irada se li tirà al damunt i ni tan sols la seva gent feia capadetes. Va haver de ficar mà a la disciplina de la seva pròpia majoria i digué: «El que no voti està contra mi i el faré fora del partit liberal, del qual tinc el comandament per voluntat del propi partit...»

Per a molts va esser igual que sentir ploure i trenta dels seus diputats liberals votaren en contra de la «llei Canalejas». Tampoc va tenir sort, com era d'esperar, amb altres reformes legislatives i projectes de caire social. Presentà una sèrie de disposicions relatives al treball de la dona, l'aprenentatge dels joves, el foment de l'estalvi, el contracte de treball, un sistema de seguretat social... Tot plegat fou aigua de glopejar. Era inútil voler nedar contra corrent en una assemblea parlamentària de senyors prepotents, cacics i aristòcrates. La Llei de Mancomunitats provincials, que Canalejas defensà amb frases de gran eloqüència, entraren a la cambra de cap de dent. El polític (i oblidat escriptor, que d'això n'hauríem de parlar, puix els exquisits de sempre no solen admetre un poeta o un novel·lista polivalent...) declarà, amb la protesta escandalitzada de molts, que «un liberal centralista és un subjecte digne de la Paleontologia o l'Arqueologia...».

També examinà Canalejas el tema del clergat. Des del seu punt de vista, «el fet d'haver de rebre del govern els seus sous respectius fa als capellans generalment indolents i, endemés, no protestataris per sistema o bé servils, això quan no ho són tot plegat...». Potser tenia raó. Eren com funcionaris de segona, discrets, callats, obedients als polítics i els poderosos, predicant només resignació als esclaus de la societat... És clar que no eren tots així i la història del moment ens ha deixat noms d'autèntics apòstols i reformadors... Fos com fos, Roma, posà el crit al cel. Va voler mantenir aquell statu quo signat amb els conservadors el 1904 i el 1910; durant l'estiu, la campanya contra «l'anticlerical Canalejas» era molt forta. Una disposició tot autoritzant que els temples no catòlics poguessin fer servir signes externs demostratius de la seva condició mogué encara més tempesta. Tota tolerància civilitzada xocava de nas contra la més absoluta intransigència. Tanmateix els maldecaps de «Don Pep Canalejas», com li deien aquí, s'acabaren el dia que de mala manera li varen fer la pell.