Les nimfes, del grec numphé, dins la mitologia grega, divinitat subalterna i femenina dels rius, de les fonts i dels boscos, personificació de les forces de la naturalesa, eren motiu escultòric d'una certa freqüència a l'època del barroc. I així, a Ciutat de Mallorca, el solatge de l'antic Tribunal de Comerç i Sala del Consolat de Mar, juntament amb el pati i altres elements arquitectònics del segle XVI desapareguts, constituïa un gran jardí. A començaments del XVII amb la construcció de la casa consular i la capella, es procedí a ornar el jardí amb fonts i escultures. Una de les estàtues refresentava La Nimfa de la Fe i semblava ser la més admirada per aquella gent de la mar i el comerç marítim.

I mirau per on, aquell mes de maig, la Nimfa de la Fe apareixia destrossada. Cercaren el culpable i resulta ser el patró Pere Fontanilles. Sense contemplacions de cap mena, l'aficaren a la presó i sentenciaren que només sortiria del seu calabós si pagava al Col·legi de la Mercaderia dues-centes lliures. El patró Fontanilles sortí de la presó després de pagar la fiança per ordre dels Defenedors i va córrer a dir que la malifeta no era tal. Confessà que amb el permís del guardià de la Llotja fermava una corda a l'estàtua, no per a fer-la caure sinó amb la innocent intenció d'estendre una xarxa de pescar per tal que s'assecàs. La dissort volgué que el cap d'una estona es reunís en aquella zona un grup de pillets que no tingueren més acudit que estirar la corda, just quan bufava el vent amb molta força. Caigué la Nimfa i es trencà en mil fragments. Els Defenedors perdonaren al patró Fontanilles la meitat de la multa i l'any següent, l'escultor mallorquí Rafel Blanquer era l'encarregat de «fer una nimfa de pedra fort brunida, bona e rebedora, que represent la Fe amb sa creu de bronze semblant a l'altra, que ja està en lo recó de l'hort, baix del parral de la Llotja, sencera tota d'una peça a satisfació i contentació dels Magnífics Defenedors» i així, l'artista, disposava del termini d'un any per a fer l'esmentada obra. No tingué tampoc sort la nova Nimfa i dues dècades després formava part del jardí abandonat i presentava mutilacions. Contractaren el mestre d'obres Joan Canet el qual es comprometia a restaurar el jardí i l'escultor Antoni Carbonell a «fer el braç de la Nimfa de pedra, reparar-la, netejar-la e esmolar-la». Així es degué fer i eren destinades a Carbonell dues-centes lliures moneda de Mallorca. Anà doncs l'estàtua a casa de l'artista, en el carrer del Sindicat i en sortí nova. Tanmateix desapareixeria com tantes altres coses d'aquest país amb el pas del temps i avui només la podem imaginar, blanca, amb la seva creu de bronze, bella segons els esquemes grecollatins, de manera que no devia faltar algun mariner, pescador o home de mar que digués tot contemplant-la allò de: "Això és una dona i no el que tinc a casa! Però les estàtues són només estàtues i la veritable obra d'art és feta de carn i ossos...