Són aprovades les noves tarifes dels vaixells de passatge. Per causa de la competència entre navilieres, costa un passatge a l'Argentina cent pessetes. El viatge dura vint dies. Fins al 1914 costa 150 pessetes un passatge de tercera a l'Havana. Amb la Primera Guerra Mundial els preus pujaran sensiblement. De les regions de l'Estat espanyol on el govern caciquil de terratinents és més virulent, tal és el cas de Mallorca i de Galícia, el jovent que emigra és força nombrós. Una cançó popular rianxeira d'aquell moment diu: «'Vámonos a Buenos Aires, miña cariña de rosa, vámonos a Buenos Aires qu-esta terra non é nosa!».
I és que Buenos Aires era una destinació freqüent entre les més freqüents, com l'Havana mateix. El despoblament, la fuita dels pagesos, la misèria, la manca de tota expectativa de feina a la pròpia terra... Pel que fa als gallecs deia, per exemple, Benigno Rodríguez: «El corrent migratori de Galícia no és només per a la gent del camp, sinó que també per a la de les costes, i si no en quantitat tan gran com en els de l'interior, els ports gallecs donen un bon contingent d'emigrants a les repúbliques d'Amèrica del Sud i una altra bona part per a la navegació dels Estats Units, de la qual són molt partidaris com a mariners i fogoners mercants, i alguns, també, com a tripulants dels vaixells de guerra de Xile i l'Argentina, en particular els de Santa Eugènia de Riveira, Carreira, Palmeira i Corrubedo».
El periòdic satíric El Barbero Municipal, el gran escriptor Castelao al capdavant, acusa el caciquisme de tota la fatalitat d'aquest fet migratori que separa famílies, crea nostàlgies i desertitza pobles i llogarets... «Repara que a xente de ti va fuxindo cal dun lázaro se apartan os san, chorando, coitada, 'tal vez maldecindo!... a terra que cría caciques tirans».
I Julio Camba assegurava que «Buenos Aires és un futur, una carrera i fins i tot una religió. L'element més útil d'entre nosaltres es troba a Amèrica. Aquí només queden els rics, els estudiants i els minusvàlids o impossibilitats. Tot el que es pot dir d'aquesta activa emigració és que és lògica. El pagès depèn de cada vegada més de l'or, entre cometes, americà. Amb aquest ha pogut fugir de les usures a uns camps on no existeixen altres formes de crèdit. Gràcies als diners americans, alguns, han pogut redimir els furs que el fermaven al senyoriu. I amb aquest mateix or millorà ca seva amb una teulada més digna... Però els fills, i aquest és el drama, s'han de sacrificar a l'altra vora oceànica per a mantenir els vells a casa».
