Tal dia com avui mor l'actor cinematogràfic nord-americà d'origen anglès Boris Karloff, als vuitanta-dos anys. Amb ell desapareixia tot un mite, el de les pel·lícules de terror, que interpretà de manera molt personal. Frankestein, La mòmia, Misteri a l'Òpera, són, entre molts altres, els films més coneguts del gènere. Bona part d'aquest èxit és a causa de l'èxit, dins la literatura de quiosc nord-americana, dels Weird Tales, que apareixen de 1923 a 1954, és a dir, narracions de por i de misteri, dignificades per plomes com H.P. Lovecraft, Robert Howard, Edmond Hamilton, Clark Ashton Smith, Murray Leinster, Otis Adelbert Kline, H. de Vere Stacpoole, Frank Belknap Lonj Jr., Seabury Quinn , Edgar Gardiner, Abraham Merritt, Hoffman Price... i encara deixam molts d'aquells «genials» guionistes dins el tinter, guionistes capaços de crear relats on els miralls o les pintures cobraven vida, els cellers i soterranis s'obrien a un univers desconegut de fosca i malson, els nicromàntics creaven el seu imperi i els monstres patien inacabables metamorfosis. Havia de menester el públic del moment tan fortes emocions, entre la pau armada i la Segona Guerra Mundial?
Potser hom volia pensar que el terror pertany només a l'àmbit de la fantasia i dissortadament, el genocidi duit a terme pels nazis, l'holocaust, els crims de guerra, demostrarien, tanmateix, que la realitat supera la ficció i que en el tema de la cosa macabra mai no està tot dit. Ningú com Boris Karloff ha sabut mostrar sobre la pantalla, per altra banda, la poètica indefensió del monstre del doctor Frankenstein o el desesperat irat de la mòmia egipcia.
El setè art que els nostres patriarques literaris rebutjaven en benefici del teatre era ja amb Boris Karloff un destacat exponent de la cultura més vàlida d'avantguarda i per això, aquella primera versió de Frankenstein és avui un clàssic de referència obligada. «Un fantasme? Es demanà Grandin mentre reia nerviosament. Sé molt bé que amb aquesta mascarada ens volen espantar. He sentit una marxa feixuga, unes passes que s'arrosseguen, i pens que els esperits són molt més lleugers i no fan aquest renou. He passat de l'exorcisme a l'execució i no he fet cap fantasma del que és només un cadàver... Dit això, ell, es repenjà sobre el cos revestit de musselina blanca i decantà els plecs d'aquell sudari. L'home que descobrí tenia la pitera nua i anava només vestit amb uns calçons de vellut i botins militars. Sis petits forats blaus que quasi no sagnaven, en el costat esquerre, estaven tan junts que es podien tapar amb una sola mà. Però la sang brollava en dos prims filets dels seus llavis, tot indicant una hemorràgia pulmonar...».
Heus aquí el fragment d'un d'aquells guions de 1930.
