La censura és creada a Roma per tal de reduir l'autoritat dels cònsols, quan els ciutadans podien optar a ser-ho. La censura va esser una magistratura que gaudí de gran prestigi a l'època republicana (Inde hortatu L. Valerii Flacci, quem in consulatu censur aque habuit collegam, ut M. Perpenna censorius narrare solitus est. Romam demigravit, in foroque esse coepit) i els censors eren dos, elegits en els comicis centuriats per un període de cinc anys encara que passats divuit mesos solien abdicar. Els seus principals deures "com ens explica Julio Feo" eren estimar la fortuna dels ciutadans, establint-ne el cens, i també formar la llista dels senadors i administrar les finances de l'Estat. Dins l'exercici de les seves funcions podien els censors «censurar» els ciutadans pels desordres de la seva vida privada i fins i tot podien canviar de classe un ciutadà o excluir-lo de les llistes dels ciutadans.
Una nota de «censura», marca infamant, durava només el «lustrum» d'exercici o funcions dels censors. És cert que amb aquestes facultats la magistratura aconseguí un gran prestigi moral però quan començà a judicar els assumptes públics més íntims o els afers més escandalosos, obria un precedent en la història de la humanitat que al llarg de tantes centúries ha significat perseguir la llibertat d'expressió, un dels drets humans més importants. En aquestes funcions adquirí gran fama M. Porci Cató, el censor de Roma, molt conegut per l'austeritat dels seus principis (234-149 aC) que fou nomenat en aquest alt càrrec el 184 i que procurà per tots els mitjans de què disposava limitar el luxe que començava a corrompre el poble romà. Enviat a Àfrica com a àrbitre de les disputes entre Masinisa i Cartago, restà molt preocupat per la vida, altament pròspera, dels cartaginesos i de retorn a Roma denuncià el perill que això significava per a la República. Des d'aleshores no tornà a fer un discurs en el Senat que no acabàs amb aquestes paraules: «Ceterum censeo Carthaginem esse delendam» (I per altra banda, pens que s'ha de destruir Cartago). El nom de Cató s'ha convertit en sinònim d'home de costums austers. Orador molt eloqüent, celebrat per Ciceró, fou també excel·lent escriptor. No ha arribat fins a nosaltres el seu llibre sobre els orígens de Roma però sí el seu tractat sobre agricultura (De re rustica), que és ben curiós i útil. Dissortadament, en el món modern, la censura és un arma en mans de les dictadures i dels règims absoluts. I un cató, dins la tradició pedagògica, és el sil·labari o primer llibre de lectura.
