Tal dia com avui, a Plasència, Extremadura, compareix un
individu que suposaven mort i enterrat i que havia estat reclòs en
un manicomi, mentre que el difunt era... Qui era el difunt? En tot
aquest afer hi ha pel mig escriptures de propietats, béns i
herències d'antiga nissaga i tot un seguit de riqueses que han
mogut inconfessables ambicions. En aquest temps, el camp andalús,
extremeny o mallorquí es troba en mans dels rics terratinents,
aristòcrates de gran influència a la Vila i Cort. I és ben curiós
veure com pensaven, això gràcies als testimonis recollits per
l'escriptor Victor Chamorro a la seva obra d'investigació històrica
El muerto resucitado. Així agafam de llavis de Martín Castro
de Soto aquestes prepotents paraules:
«El pitjor són els que mouen el poble contra la propietat. Els
que desbaraten els pagesos. Aquestes veus que prediquen la reforma
agrària a ultrança. Fins i tot, entre ells, hi ha capellans.
»Liberals i republicans disfressats amb sotana. Aquests són els
més perillosos. Els enverinen amb la cançoneta de l'atur estacional
com si nosaltres poguéssim governar les estacions de l'any. Hi ha
una època per a sembrar, una altra per a descansar i una altra per
a recollir. Podem nosaltres ordenar la meravellosa i inexorable
confluència de les eclosions germinals? Hem de corregir nosaltres
el Criador? Volen que els donem per les bones la terra dels nostres
avantpassats, aquella que fou conquerida als moros en dura batalla
sota l'emblema de la creu. Ells diuen que la terra és de qui la
treballa. I no és feina administrar-la, posar ordre entre els
pagesos i els missatges i vigilar que no et robin? El millor, amics
meus, és tenir pastures i prou. Això ens allibera de tots aquests
renous. Fora llaurar. Que mengin repúbliques i socialisme. I és que
les coses ja estan arribant a un punt que ningú no vol admetre
jerarquies d'ordre, ni qualitats personals, ni esglaons socials...
On arribarem? Això és un desgavell!».
Mancaven encara molts d'anys per a la Guerra Civil. Els de
sempre, que havien arribat tard a la revolució industrial, que
vivien de rendes, que recordaven amb nostàlgia el sentiment
feudalista de senyors i servents, s'espantaven de sobte quan un
Karl Marx o un Pablo Iglesias deia que la terra és de qui la
treballa i per extensió de tothom. Invocaven Déu, les Croades, els
gloriosos llinatges.... «Les fàbriques, senyors meus, ens portarien
el desordre que avui pateix el món... Mala, molt mala cosa és
tancar en grans casalots el populatxo que sempre cerca la maldat
social. Les gents obreres han d'estar escampades, disperses, per
tal que no es puguin posar d'acord en allò que saben moure bé:
l'odi».
Amb les perspectives actuals, no hi manquen comentaris.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.