Tal dia com avui neix a Nàpols Domenico Scarlatti, que juntament amb Bach i Haendel formaria els tres asos de la música barroca, és a dir, la màxima genialitat musical del segle XVIII. Son pare, Alessandro, era mestre de la Reial Capella a la cort napolitana i, per això, bona part de la vida de Domenico transcorre en aquella ciutat i territori... Un dia, la família marxà a Roma, aleshores capital dels Estats Pontificis, i allà son pare penetrà en els cercles musicals, prop del papa. Treballà al servei de nobles i dignataris eclesiàstics i també a les ordres de la reina Cristina de Suècia, que en aquells dies es trobava exiliada a Roma, havent abdicat, convertida al catolicisme. Alexandro haguera compost òpera però aquest gènere estava prohibit a Roma, de manera que hagué de dedicar els seus esforços a una etapa de música eclesiàstica. Obtingué el càrrec de mestre de la capella auxiliar de la basílica de Santa Maria la Major i compongué, mentrestant, música de cambra, de la qual dedicà moltes de les seves peces a les reunions de l'Acadèmia de l'Arcàdia, fundada el 1690 per promoure les arts i les lletres. Allà pogué fer amistat amb altres membres d'aquella institució, com Pasquini, Corelli, Gasparini... De tot això, amb gran vocació per a la música, en treia profit Domenico.
Aquest tenia ja quaranta anys quan morí son pare, als seixanta-sis, essent soterrat a l'església napolitana de Montesanto, i d'aquesta manera, Domenico rebia una riquíssima herència musical, és a dir, cent vint-i-cinc òperes, sis-centes cantates, vint misses i dos centenars de composicions religioses, a més de peces de música experimental.
Un detall curiós és que l'any 1685, quan nasqué Scarlatti, nasqueren també Bach i Haendel, com si el destí els volgués ajuntar en una mateixa generació de grans mestres. I si les seves trajectòries, geogràficament parlant, no coincidiren, entre tots tres obririen el camí cap a la grandesa, sempre viva, dels clàssics del XVIII i els romàntics del XIX. Educat dins aquell ambient, Domenico fou la segona anella d'una cadena dinàstica dedicada a la música, amb figures tan interessants com Giuseppe, nét d'Alessandro.
Però tornem a la breu efemèride del dia. Domenico neix en un Nàpols sota dominació espanyola, és el sisè fill i el seu aprenentatge comença quasi en el bressol. Son pare serà el seu sever professor, amb gran disciplina, i l'obligarà a entendre la música com una ciència. Amb grans èxits viatjaria per Florència, Venècia, Roma, Lisboa, Madrid... Morí el 23 de juliol del 1757 a Madrid, a la seva casa del carrer Leganitos.
