Adolf Llanos publica el Novíssim Diccionari de l'Amor, que desperta gran interès en el públic lector afeccionat a la literatura satírica i humorística. Aquesta obreta pertany al grup de llibres rars i curiosos i l'autor completa el títol amb la cua breu: «I diccionari també d'altres coses útils per als lletjos com per a les hermoses». I de fet és ben curiós i entretingut entrar en aquests textos festius entorn de conceptes com dona, amant, ideal, matrimoni, venus... Però no sempre surt la rialla de primera intenció i Adolf Llanos es llança als pensaments fatalistes i romàntics d'aquella època: «No-res."Començament i final de tot. Voleu saber la meva opinió personal sobre el no-res? Idò escoltau: «En la callada nit, amagat en mon retret, a ma profunda angoixa, don passatger consol somniant amb el no-res, contant-me, a mi mateix, el gaudir que podria si no hagués nascut.
Quines emocions estranyes, quins màgics delits, ha de guardar el caos en son insondable abisme! Que de bé m'ho passaria si no hagués nascut!».
Però les ironies, les burletes, són també punt de meditació. I així es defineix «Caràcter» com element de ruïna o de prosperitat. Allò que ens aixeca o ens enfonsa. El que ens ajuda o ens destorba. Segell de l'ànima i de vegades, botxí del cor. I la «vida» resta determinada per les idees següents: «Viatge de plaer en tren econòmic però sense tiquet de tornada...».

No és menys enginyós el concepte de «Cementiri»: biblioteca de cadàvers. La darrera estretor que ha de patir la criatura humana. Però... «No tots els que moren, són dins el cementiri; s'enterren també els morts».

Però per a riure diu que una al·lota fadrina és un cogombre en vinagre, un enamorat és un home a l'aigua, la gelosia és la fel de l'amor i l'amor és el tot i el no-res... Total, els tòpics de sempre amb humor del segle XIX.