Agatha Cristie, l'escriptora universalment reconeguda com a gran mestra de la novel·la de detectius i lladres, publica Absent in the Spring, un relat digne de la millor literatura clàssica. El mal dels col·lectius d'escriptors és que classifiquen indiscriminadament un autor i l'envien al territori o, si voleu, purgatori de la no-transcendència. Com, doncs, admetre que hi havia dues Agatha Cristie? Amb el nom de Mary Westmacott, amb el qual havia començat la seva carrera literària en els anys 30, Agatha Cristie publicava tot un seguit de novel·les psicològiques, dins la tradició britànica, en què la genial narradora apareix en tota la seva personalitat creativa, amb un cert humor, la mateixa tècnica estructural i, sobretot, l'anàlisi psicològica dels personatges, lúcida, subtil, implacable. Així, en aquest gran llibre, una dona va descobrint el perfil real de la seva existència, amb unes reflexions denses, humaníssimes, definitives... I una vegada més, els ambients exòtics, els ferrocarrils d'Orient, els costums estranys, que formen el clima, tot envoltant el personatge, que fa que aquesta, Joana Scudamore, es retrobi a sí mateixa...

«Joana passà revista als seus anys d'escola i amb una claror sorprenent recordà la figura de la directora. Tornà a veure aquell nas agressiu, aquelles ulleres impertinents, aquells ulls tan endurits d'autoritària mirada i tota la terrorífica majestat de Miss Gilbey, anant pels passadissos del col·legi, tornava a aparèixer al davant seu. Aquella majestat era produïda, sobretot, per l'aspecte del seu bust, un bust comprimit, rígid, que només simbolitzava això, la majestat, sense evocar res de femení...».

I aquesta recerca d'un mateix es troba immersa en un món gairebé desconegut, en un viatge a una geografia xocant i curiosa, que convida igualment a fondes reflexions: «Recordà perfectament aquell dia, quan havia vist un grup d'àrabs que volien treure de la sorra un vell cotxe Ford i cadascú estirava pel seu vent. El seu gendre William li havia explicat que, endemés de fer tan meritosos esforços, encara que estèrils, aquells homes repetien, seguit, seguit, Al·là és gran...».

Alep, Istanbul, la Meca... Tot era com el llibre de la vida, tot tenia el seu llenguatge propi i les seves lliçons de saviesa. Mary Westmacott, l'altra Agatha Christie, gran viatgera, magnífica observadora de tipus i cultures, sabia que la literatura, l'autèntica literatura, no es troba a les torres de marbre sinó al carrer i no només al carrer on envelleix ca teva, sinó a tots els carrers del món. Una vegada, un crític barceloní va dir que una novel·la meva no li havia agradat perquè era una «torre de Babel» i això és ridícul ja que reflectir el món és reflectir aquella torre.