No és habitual que Josep Maria Soler i Canals (Santa Eugènia de Ter, Girona, 1946) concedeixi entrevistes de manera freqüent. De fet, d’ençà que el nomenaren abat de Montserrat, l’any 2000, n’ha concedides poques. Setmanes enrere visità Palma per signar un conveni de col·laboració en matèria cultural amb la Universitat de les Illes Balears.

Com és que mesurau tant les vostres intervencions en l’opinió pública?

Durant els anys que fa que sóc abat de Montserrat he après una cosa. I és que tot allò que diguis a una publicació qualsevol, encara que sigui al full parroquial de Pòrtol, posem per cas, pot ser agafat per un diari d’abast estatal i fer-ne l’ús que vulgui. Per tant, cal anar en compte. La societat catalana escolta allò que diu l’abat de Montserrat. No perquè sigui jo qui ocupa aquest càrrec, sinó perquè el càrrec en si mateix té una projecció social. Allò que és cert, però, és que si l’abat parlàs massa sovint, no se l’escoltarien tant. Així és que cal mesurar allò que s’ha de dir.

Els índexs de laïcisme en la societat catalana sembla que vagin en augment. Com ho interpretau, això?

Més que d’una societat laica, jo parlaria d’una societat que de poc ençà és menys practicant. Això són coses diferents. És evident que hi ha més gent que no practica, però també és veritat que hi ha un ampli sector de la societat que vol que l’Església doni el seu parer en les qüestions que afecten la seva vida diària.

Què pensau de la intromissió que fa la Conferència Episcopal espanyola en la vida política?

Jo no parlaria d’intromissió. Hi ha temes en què l’Església, des de la visió de la persona humana, també és enriquidor que hi aporti una visió de l’experiència cristiana. Una altra cosa són els mètodes que empren. Pens que és important que es faci d’una manera dialogant, repectant altres visions. S’ha de promoure la reflexió des d’una interpretació de l’Evangeli.

Quantes vegades hi ha pujat, allà dalt, Montilla, d’ençà que és president?

De manera oficial, només ha vingut un cop. També assistí al funeral de Cassià Maria Just, ara fa uns mesos. Montilla, però, ha vingut moltes de vegades a Montserrat. Durant els anys que fou alcalde de Cornellà de Llobregat, formà part algunes vegades del Patronat de Montserrat i, per tant, hi venia per qüestions administratives. Amb aquests dos tripartits que hi ha hagut fins ara, no hem notat que hi hagués menys relació entre les institucions i Montserrat.

Fa uns anys, Aznar anà a Poblet en una visita que tingué molta anomenada. L’hauríeu rebut, vós, a Montserrat?

Home...! Segons la tradició benedictina, s’han d’acollir totes aquelles persones que demanin aixopluc. Si Aznar hagués volgut venir, no hauria trobat la porta tancada. Ara bé, acollir-la no vol dir estar d’acord amb la persona que ocupa un càrrec. De fet, segons tinc entès, quan Aznar va anar a Poblet es va trobar que l’abat justament era a fora i el rebé el prior. Aquesta visita s’esdevingué en temps electoral i, per això, els mitjans se n’aprofitaren tant. Mira, l’any quaranta, quan Himmler visità Montserrat, tampoc fou l’abat qui el rebé. Ni tan sols el prior. En aquella ocasió, digueren a l’únic monjo que sabia parlar alemany que es cuidàs del visitant.

Fa cosa de dos mesos un capellà jove, a Sóller, de damunt l’altar estant, convidà a no combregar a tots aquells que estiguessin d’acord amb algunes polítiques socialistes com les que fan referència a l’avortament i a l’eutanàsia. Què en pensau, d’això?

Home... Hi ha qui fa política des de la seva vivència cristiana. Allò que és cert, però, és que no hi ha cap partit que pugui tenir l’exclusiva de la doctrina cristiana. Tots tenen limitacions. S’ha de dir, tanmateix, que de catòlics n’hi ha a tots els partits. Fins i tot a ERC i a Iniciativa per Catalunya. Mira, ara et contaré una anècdota: fa uns anys em convidaren a una celebració a Sant Miquel de Cuixà, on els monjos també són benedictins, a Catalunya Nord, que ja està dins França allò. Bé, doncs, sembla que per allà ERC té una mica d’implantació. Va resultar que vingueren a l’ofici i, en arribar el moment de la comunió, n’hi hagué que anaren a combregar. Alguns s’estranyaren en veure que els seus companys de partit eren creients. Quina cosa! No entenc per què hi ha qui s’admira quan gent d’ERC va a combregar. Hi ha catòlics pertot arreu.