Matas: "No vull parlar de política"

L’expresident del Govern balear Jaume Matas resideix en l’actualitat al centre de Washington, la capital política del món, on treballa per a l’empresa Crestline, propietat del grup turístic Barceló, segons explicà ahir a dos reporters del nostre Grup. Matas viu amb la seva esposa, Maite Areal, i sense els seus fills, que es fan grans.

Fins ara l’expresident s’havia negat a ser entrevistat sobre la seva nova carrera com a executiu d’una empresa ni sobre la seva visió del que està passant a les Balears amb la crisi del PP o els presumptes casos de corrupció que investiga la Fiscalia. En això darrer continua inamovible: "No vull parlar de política. No faré cap declaració sobre política", explicà una vegada i una altra.

Intentant forçar les coses una mica, tanmateix, i sobre el sector del PP que intenta impulsar la "llengua balear", digué que "és increïble la polèmica que continuen aixecant els idiomes a les Balears i en altres comunitats espanyoles. Als meus fills els recoman que parlin el català, però que que no oblidin el castellà i que aprenguin anglès i alemany, que és el que valdrà en el futur". Creu que Rosa Estaràs guanyarà el congrés a Carlos Delgado. Sobre política nord-americana s’esplaià una mica més: "Guanyarà Obama. McCain és una persona gran i això és un handicap als Estats Units».

L’existència de Matas als EUA ha estat fins ara envoltada de misteri. Ningú no sap certament el que hi fa. Quan l’entrevistàrem, dimecres migdia al restaurant Jaleo, l’expresident vestia una camisa blava, corbata vermella, calçons marrons i una americana amb colzeres. Duia unes ulleres modernes amb cames flexibles de goma gris i un rellotge esportiu força gran.

"Visc en el centre de la ciutat –explicà–. Aquí has de viure segons l'edat dels fills. Si són petits, en zona de col·legis; si més grans, a prop de la Universitat... Maite i jo ja no tenim aquests problemes. Vivim una nova època, com si fóssim noviis, ja que tornam a viure sols després de 30 anys de matrimoni. Els nostres fills ja són grans i estan encaminant les seves vides, mentre que nosaltres en descobrim una de nova". L’arribada a Washington no va ser fàcil. "Maite, a poc d'arribar, em va demanar que on l'havia duita. Però després coneixes la ciutat, que és especial, i la descobreixes".

Viatja molt. "La meva feina m'hi obliga. I si és possible m'hi acompanya Maite. Si són viatges curts, recoman fer-los per carretera, més que res perquè els trens no són gaire bons, aquí".

En referència a la feina que fa, es comentà que les autoritats nord-americanes li havien posat problemes perquè la seva retribució no era creïble, que superava el milió i mig de dòlars. "Això és una mentida –replicà Matas–. És fals! La visa no és fàcil d'aconseguir aquí, no la donen a qualsevol. Jo vaig haver d'aportar fotocòpies dels nomenaments oficials, tant del Ministeri del Govern espanyol com els de president de la Comunitat Autònoma i conseller d’Hisenda. També vaig mantenir una entrevista a l'ambaixada. Com li dic, en aquest país no és fàcil aconseguir el permís de residència. Implica molts de tràmits i costa anys d'espera".

L’anglès de Jaume Matas ja és bastant bo. "Ho he aconseguit anant a classes i després parlant amb uns i amb d'altres. Sí, vivint i treballant aquí és imprescindible parlar anglès. Record el primer dia de feina, en el consell d’administració d’una empresa amb set persones més, totes nord-americanes. Va ser molt difícil entendre-m’hi; sobretot entendre allò que deien, i més parlant en uns termes molt tècnics".

Tres vegades cada setmana Jaume Matas té una cita amb el gimnàs. Afirma que comença a comprendre el futbol americà, "tot i que encara no he anat a cap partit", però no entén el beisbol. Així mateix ha anat algunes vegades al Verizon Center a veure els Wizards de bàsquet i els Capitals d'hoquei sobre gel. Confessa que no juga al golf, "encara, perquè tothom m’anima a fer-ho. Aquí és un esport que es practica molt. Just a Washington n’hi ha uns setanta camps. Allò que em fa ganes quan arribi l'hivern és anar a esquiar".