No saber si riure o plorar

En canvi, els més pessimistes pensaran que el Reial Mallorca deixà escapar ahir una meravellosa oportunitat d’escalar llocs a la classificació i d’instal·lar-s’hi en la zona tranquil·la –si hagués guanyat, ara seria dotzè amb 30 punts, a només un del desè i a cinc del descens–; que l’equip tornà a evidenciar preocupants llacunes en defensa que es traduïren en gols en contra –i ja en van 43, la qual cosa significa que el Mallorca és el tercer equip més golejat de Primera–; que els tres punts que el separen de l’Osasuna són pocs, si tenim present el calendari que encara li queda, etcètera. Totes aquestes dades em vingueren al cap quan Delgado Ferreiro xiulà el final del partit i la conclusió a la qual he arribat, un cop superats els primers instants de sotsobra, és que la marxa del Mallorca d’aquesta temporada s’assembla de cada vegada més al misteriós cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde. El veig capaç de fer el millor i el pitjor.

I som conscient que aquesta sensació me la transmet el seu entrenador, Gregorio Manzano –qui, per cert, divendres es transformà en Mister Hyde i es volgué carregar el missatger donant la culpa de tots els mals a la premsa–. No entenc com s’encaparrota a mantenir en l’onze inicial futbolistes en un mal moment de forma com Varela, David Navarro i Arango –crec que el seu golarro a l’Sporting fou un miratge, un oasi enmig d’una temporada mediocre– i ni tan sols no es planteja la possibilitat de cercar altres solucions donant minuts a altres futbolistes de la primera plantilla o fins i tot del filial. Em sembla increïble que jugadors com Trejo i Castro just acumulin poc més de 250 minuts en Lliga. Amb tot això vull pensar que Manzano sap el que fa. No, si al final li acabaré donant la raó: No sé què cony vull!