Déu era Manzano

Héctor Cúper va arribar la temporada passada al Reial Mallorca com un salvador, com el «déu» que havia de capgirar una situació que amb Benito Floro semblava insostenible. Només quinze mesos després, l'argentí presentava la seva dimissió com a tècnic vermellenc, superat pels esdeveniments i per uns resultats que situaven el seu com el pitjor equip de la màxima categoria. L'entrenador més idolatrat de la història del club illenc deixava per voluntat pròpia el seu càrrec per donar entrada a un altre vell conegut, Gregorio Manzano. Un home molt més proper, més senzill, menys idolatrat i amb un caché molt més modest. Però que, en canvi, ha estat l'heroi a la recta final del campionat. L'autèntic «Déu» que va convertir un equip anímicament enfonsat i sense cap concepte fubolístic, en un conjunt que sabia el que volia i com aconseguir-ho. Tres dies li varen bastar al «psicòleg» Manzano per fer canviar la dinàmica de l'equip. Una brillant estrena a Màlaga (0-2) era el començament d'una excel·lent ratxa d'imbatibilitat, que serviria per allunyar el Mallorca dels darrers llocs. El cop més dur de l'era Manzano, la injustíssima derrota davant l'Osasuna, seria superat amb nota pels vermellencs, que a les dues següents jornades s'imposarien a l'Atlètic de Madrid (0-1) i al València (2-1), amb la qual cosa asseguraven la permanència de manera virtual dos partits abans del final de Lliga.