Freire imposà la seva punta de velocitat

En la Vuelta de les reivindicacions, Freire alimentà la seva moral per suportar la seva lesió d'esquena. Anuncià en veu alta el seu abandonament a Santander i el seu propòsit d'aconseguir al més aviat possible un triomf d'etapa. I davant la sorpresa de molts, el de Torrelavega no es cansa de repetir que el que va passar en el Mundial no fou una sorpresa per a ell.

«He demostrat que no vaig guanyar el mallot amb els colors de l'arc de Sant Martí per casualitat», recalcà després de complir amb l'objectiu que s'havia fixat. Les seves victòries a la «Challenge» de Mallorca provocaren el seu lluïment, però aquest s'havia apagat entre la intermitència de les seves aparicions i les seves visites als metges per tractar la seva enigmàtica dolència a l'esquena.

Necessitava un triomf així Óscar Freire per demostrar que la seva premonició no era cap broma amb un gran grup integrat per 179 ciclistes, entre ells Mario Cipollini, Svorada, Magnusson o Lombardi. Que existia un espanyol capaç de mesurar les seves forces en la darrera recta i a 70 quilòmetres per hora.

L'èxit de Freire enfosquí una cavalcada estèril d'Andrés Bermejo. La fisonomia del Fuenlabrada està lligada al patiment i l'heroïcitat. No es pot desprendre de la malestrugança que l'acompanyà en les morts d'Espinosa, Manuel Sanroma i la més recent de Saúl Morales.