nubes dispersas
  • Màx: 12°
  • Mín:
12°

Per què els homes hauríem de veure 'Intimidad'

Perquè reflecteix a la perfecció en què consisteix la violència sistèmica que pateixen les dones i de la qual formem part tots els homes. La qual cosa no vol dir que tots i cadascun de nosaltres siguem de manera expressa i directa violents contra les dones, però sí que participem d’un ordre social i cultural que normalitza i legitima el nostre domini sobre elles. Si no la veus, si no la perceps com a tal, és perquè ets part essencial d’aquest sistema que normalitza el tracte devaluat a les dones.

Perquè posa carn i rostre a les noves formes de violència masclista que, gràcies a les tecnologies, s’estenen, i ens confirmen com el patriarcat es reinventa i com fins i tot s’amplifica amb l’ajuda no solament del món 'xarxes' sinó també amb la (falta d’) ètica d’un neoliberalisme que santifica els desitjos, l’individualisme, el presentisme i l’exhibició de nosaltres mateixos. Una suma perfecta, per cert, per a desactivar-nos políticament. Una realitat davant la qual, tem, no bastin les reformes del Codi penal.

Perquè ens mostra, a través de les històries de les distintes protagonistes, que existeix una genealogia de patiment i que justament ara l’element revolucionari és la ruptura del silenci, la possibilitat de posar el focus en allò que durant segles es va callar, la rebel·lió contra unes ordres que, a tantes dones, van situar en un rol de submises. Des d’aquesta genealogia, com també veiem a la sèrie, resulta fàcil, és gairebé una conseqüència lògica, construir sororitat. La nostra transformació desitjable, col·legues salvables, hauria de començar justament per un exercici de memòria que ens situï en la incomoditat.

Perquè tal com veiem en els personatges femenins que pateixen violències de tota mena, o la seva amenaça, la por ha estat i és un dels principals mecanismes per a tenir controlades les dones. La por, la vergonya, la humiliació, la culpa. La història de la nostra violència sobre les dones està plena de víctimes a les quals freqüentment qualifiquem d’histèriques i que expressen, ben al contrari, tot el patiment físic, moral i emocional que suposa viure en un món en el qual sempre és possible per a elles convertir-se en víctimes.

Perquè per als qui no tinguin gaire clar per què la cultura masclista s’inscriu de manera singular sobre el cos i la sexualitat de les dones, la sèrie ens mostra amb tota la cruesa del veritable com elles encara són presoneres d’una mirada que les sexualitza, cosifica i instrumentalitza, alhora que els continua faltant el ple reconeixement de la seva autonomia sexual. Això provoca freqüentment que en lloc de víctimes molts les vegin com les causants dels mals que patim nosaltres: les eternes Eves provocadores, sobre les quals encara tenim un dret absolut fins al punt que jutgem amb moral sancionadora les seves llibertats afectives i sexuals. Tot el que a nosaltres ens converteix en herois a elles les fa pèrfides i immorals. No cal dir, com també veiem a través d’un dels personatges, que l’alliberament en termes d’opcions sexuals encara juga a favor nostre i encara col·loca a les dones més endins de l’armari.

Perquè ens explica sense mitges tintes com el poder, en totes les seves expressions, és encara un terreny masculí i masculinitzat, i com les dones que volen simplement exercir els seus drets de ciutadania han d’enfrontar-se a tot un seguit d’obstacles que les col·loquen en una difícil situació. Amb elles mateixes, amb les seves parelles, amb les seves famílies, amb els seus col·legues. I tot això genera, a més a més, la reacció patriarcal dels qui just ara s’aferren com a paparres als seus privilegis de sempre, tractant d’evitar una transformació del món, de la política, de la democràcia, que en la majoria dels casos elles duen a terme sense la nostra col·laboració. En aquest sentit, és molt interessant que la sèrie ens mostri a dones en posicions de poder, les quals, però, tenim la sensació que estan sempre obligades a caminar per un fil de ferro molt fi, descalces i sense armilla salvavides.

Perquè la sèrie ens ofereix els millors exemples de com l’homosocialitat és un component clau en la construcció de la masculinitat patriarcal i de com les 'fratries' són uns pactes molt sòlids mitjançant els quals els homes ens mantenim com a meitat hegemònica. I no només per a continuar ocupant el poder, sinó també com a instrument de reafirmació de la nostra virilitat, aquesta que ara sembla que podem mantenir només amb un clic al mòbil.

Perquè encara que el millor d’Intimidad són els seus personatges femenins, també són molt interessants els retrats d’uns homes que es mouen entre el masclisme reinventat i reafirmat, la passivitat còmplice i, en menor grau, la desubicació (ai, aquell pare, senyor catedràtic, que està tan atrapat a la gàbia de la virilitat). El més alarmant ara per ara és que, lluny de desaparèixer, el que podríem anomenar masculinitat hegemònica, aquesta que veiem en les cares de polítics, empresaris i treballadors, estigui en un procés de rearmament enfront de les conquestes imparables del feminisme.

Perquè, i en això la sèrie també ens dona una bona lliçó, és el feminisme, quant a moviment social i quant a projecte polític alternatiu, la clau que possibilita que les dones es dotin de força i arguments, alhora que es constitueix en un espai de complicitats i de veus alçades contra la injustícia. El feminisme com a mirall que ens posa davant la imatge nostra que no volem veure. El feminisme tan necessari en els ajuntaments, en les fàbriques, en les llars, en els llits.

I perquè, finalment, també és possible descobrir en la sèrie algun camí de revisió, d’esperança, “d’una altra” masculinitat. Aquella que tímidament treu el cap en el cas del còmplice gai de l’alcaldessa, però sobretot en aquell marit al qual veiem perdut, però que també renuncia a comportar-se com el mascle humiliat. El que fa tot el possible per estar present sense destorbar, per tenir cura tot i la seva poca traça, per ser còmplice del projecte personal i professional de la dona, per ser un pare present sense les consignes de l’exercici de l’autoritat, per convertir-se fins i tot en un home sexy, com li diu la seva dona, a causa de la seva manera tendra i bondadosa d’estar. L’home que canta i que cuida. L’esperança.

Octavio Salazar

Catedràtic de Dret Constitucional, Universitat de Córdoba.

27/06/2022 Aquest text es publicà originalment en el blog de l’autor. https://bit.ly/3nXoQCc

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa 7 mesos

Quina embafada! Tot aquest llençols tudant més de la meitat de la plana principal.

I es deuen afigurar, aquests de les "noves masculinitats", que qualcú els llegeix?
Valoració:2menosmas
Per Marc, fa 7 mesos
Tot això està molt bé, però la realitat és que el producte final és un rave, amb unes interpretacions horroroses.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente