La vida anticipa les conseqüències amb presumpcions perquè tot encaixi dins de l’ordre decidit.

Comptar amb una llei que garanteixi el consentiment de les dones a l’hora de mantenir una relació sexual, per a una part de la societat suposa «presumir la culpabilitat dels homes». És el que s’ha dit en alguns mitjans de comunicació quan es comenta que la llei «converteix l’home en presumpte culpable», reflectint a la perfecció el masclisme d’una societat patriarcal negada per les mateixes veus que intenten impedir qualsevol avenç per erradicar-la.

El que diu l’avantprojecte de la Llei Orgànica de garantia integral de la llibertat sexual en la seva 'Disposició cinquena', que modifica el Codi Penal, és que cometrà el delicte d’agressió sexual qui actuï contra la llibertat sexual d’una altra persona «sense el seu consentiment». I continua, «s’entendrà que no existeix consentiment quan la víctima no hagi manifestat lliurement per actes exteriors concloents i inequívocs conformement a les circumstàncies concurrents, la seva voluntat expressa de participar en l’acte».

És a dir, per a aquesta part de la societat, mantenir una relació sexual sense que la dona hagi expressat lliurement, de forma objectiva i inequívoca el seu consentiment és acceptable, i ho és perquè d’aquesta manera es mantenen els criteris tradicionals i qui defineix el consentiment és l’home.

El que fa la llei és canviar la referència sobre el significat dels fets. Abans la tenien els homes i la seva societat androcèntrica per a interpretar la conducta i la decisió de les dones, fins al punt d’arribar a donar per vàlid que «les dones diuen no quan volen dir sí». Una referència que arriba fins als tribunals de justícia com vàrem veure en el cas de la sentència de La Manada quan, malgrat que totes les circumstàncies i la violència generada per l’agressió de cinc homes sobre una dona en un espai reduït d’1,63 x 2,37 metres, l’Audiència Provincial de Navarra va considerar que es tractava d’un abús sexual, és a dir, que no hi va haver força ni intimidació contra la dona, i un dels seus membres va emetre un vot particular per a concloure que ni tan sols hi va haver abús, és a dir, que la dona va consentir lliurement mantenir aquelles relacions sexuals. En canvi, la mateixa administració de justícia, en el cas de l’agressió múltiple de Manresa (octubre 2019), va considerar que l’home que es masturbava en un descampat i a certa distància, mentre altres cinc homes agredien sexualment a una dona, sí estava intimidat i no podia demanar ajuda per por a la reacció d’aquells homes.

El problema, com es pot veure, no són els fets, sinó el significat que se’ls dona, un significat que fins ara estava basat en la mirada androcèntrica dels homes, i que ara s’intenta canviar de referència. I dic que «s’intenta canviar» perquè al final també serà una qüestió de proves, entendre si els fets concrets reflecteixen o no el consentiment «lliure, inequívoc i concloent» de la víctima.

La reacció del masclisme social, institucional i mediàtic davant de l’avenç de la societat, i la seva plasmació en una nova llei que garanteixi la llibertat de les dones i els drets humans és molt significativa, i es fonamenta en un dels seus mites originals, el de la maldat i la perversitat de les dones, cosa que es manifesta en dos fets essencials:

1. Les crítiques a la llei no diuen que un home pugui denunciar falsament una dona, quan l’anomenada 'llei del sí és sí' també pot aplicar-se contra una dona i inclou els homes com a subjectes passius del delicte.

2. Tot es presenta com un atac de les dones contra els homes, ja que tampoc argumenten que les dones «amb la seva maldat i perversitat» puguin denunciar altres dones, sinó que la «presumpció de culpabilitat» s’entén només sobre els homes que veuen perduda la seva «presumpció d’innocència», com ja diuen que passa des de fa anys respecte a la llei integral contra la violència de gènere.

Els que defenen als homes d’aquesta manera en realitat en donen una imatge bastant pobra, ja que els presenten com uns éssers incapaços d’identificar si una relació sexual és consentida o no, la qual cosa és presumir que són molt bèsties o molt curts.

Aquesta reacció no és nova, també es va produir quan els delictes per violència sexual van passar de ser considerats com a «delictes contra l’honestedat», en els quals es protegia l’honor basat més en les conseqüències per a la família i els seus homes (pare i marit), que en els efectes sobre la mateixa víctima, a considerar-se 'delictes contra la llibertat sexual', i es van ampliar les formes de ser comesa l’agressió a la penetració anal i bucal, no només vaginal, i a la introducció dels dits i objectes per les dues primeres vies. Tot això es va veure com una amenaça per als homes, sobretot en les relacions de parella, ja que fins al moment no s’admetia de forma general la 'violació intramatrimonial', donat que no hi havia conseqüències sobre l’honor quan un marit forçava 'la seva dona' a mantenir relacions sexuals. Aquesta situació es traduïa en impunitat per als homes que violaven dins de les relacions de parella, una situació més freqüent que les agressions en societat, tal com recull l’estudi de l’Agència de Drets Fonamentals de la UE, que va revelar que el percentatge de dones que pateix violència sexual en la parella és del 7%, mentre que fora d’ella és del 6% (FRA, 2014).

Amb la reforma d’aquell moment no es va acabar el món ni els homes van ser extingits sota la maldat de les dones; ben al contrari, vam guanyar en justícia i llibertat.

Avui ens trobem en una situació similar. Els qui han aprofitat la normalitat androcèntrica per a mantenir els seus privilegis i la violència contra les dones, responsabilitzant-les a elles en dir «aquests no són llocs per a una dona» o «aquestes no són hores per a una dona», o quan manifesten que les dones 'provoquen', argument defensat pel 72,2%, o que són elles les que tenen la culpa, justificació defensada pel 8,5%, tal com recull el Baròmetre del CIS de juliol de 2017, ara veuen amenaçada la seva posició en posar l’accent en la paraula de les dones.

Però els homes no són presumptament culpables ni les dones presumptament malvades.

El que els homes han d’entendre és que els homes hem de ser presumptament responsables per a no violar en grup, perquè no hi hagi d’haver punts violetes a les festes i fires de ciutats i pobles per tal d’evitar que agredeixin sexualment les dones que es diverteixen com nosaltres, perquè les dones puguin caminar tranquil·lament pel carrer i no anar amb por que un home les pugui violar, perquè no imposem el nostre desig sobre la seva voluntat en les relacions de parella i fora d’elles. De tot això, n’hem de ser responsables els homes per actuar en conseqüència, i per no deixar que altres homes actuïn amb violència en nom nostre en mantenir el masclisme que ens defineix.

Presentar tots els avenços democràtics en igualtat com un atac a l’ordre i una amenaça contra els homes no és una presumpció, és l’assumpció d’un masclisme que no vol perdre els seus privilegis, i que en lloc de posar la mirada sobre el fet que la majoria dels agressors en violència sexual són homes, ho fa sobre les dones que la pateixen per a victimitzar-les encara més.

Miguel Lorente Acosta és metge i professor a l’Universitat de Granada i va ser Delegat del Govern per a la Violència de Gènere. Aquest article s’ha publicat amb la seva autorització, i havent sol·licitat permís al mitjà on es va publicar originalment, a Info Libre: https://bit.ly/3xn5avR