nubes dispersas
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

Sobre com la guerra normalitza el racisme, el masclisme i exigeix pau social

L'entrada al Teatre Acadèmic Nacional d'Òpera i Ballet de Odessa està coberta amb sacs d'arena a Odessa, Ucraïna 3 de abril de 2022.

Propòs, una vegada més, analitzar el discurs bèl·lic d’aquesta guerra més enllà del 'amb mi o contra mi' i superar la por a dissentir de l’agressiva arenga dominant que ens diu que si no aplaudeixes entusiasta a l’OTAN i a Occident (sigui aquest el que sigui) ets un aliat de Putin i, per tant, mereixedor de menyspreu, ergo, de càstig. Els propòs un canvi, seguir el fil de pensament d’una de les ments que millor analitzà la violència, la de Hannah Arendt, quan ens explica que «les coses són molt més complicades que aquest pensament del tot o res, que, en realitat, més que explicar, simplifica i deforma».

Aquesta deformació de la qual ens alerta Arendt, aquesta simplificació maniquea, impedeix el debat, el retalla, gairebé el prohibeix. Per això dissentir del discurs que ens insta a gastar el 2% del PIB a armar-nos fins a les dents o a acceptar l’inacceptable en nom de l’excepcionalitat bèl·lica, em sembla una tasca moral i no ho dic des de cap superioritat, no soc ningú per a fer-ho, sinó des de l’exemple de persones molt millors que jo que, en moments molt durs, trencaren el silenci i s’enfrontaren a la militarització i al que significa, i a la guerra com a fet i com excusa.

Un d’ells ho feu el 4 d’abril de 1967, un any abans que l’assassinessin, en una església de Nova York. Aquell dia Martin Luther King anava a trencar estereotips en un mític discurs que, sota el títol de 'time to break the silence', desgranà per tal de parlar de la guerra del Vietnam i de la impossibilitat que el moviment per als drets civils no s’unís als que exigien la fi de la guerra. Amb la seva llegendària veu atacà la guerra i defensà la unificació de lluites perquè, per a ell, militarisme, racisme i materialisme eren, i són, el mateix gegant a vèncer: «Quan les màquines i les computadores, l’afany de lucre i els drets de propietat són considerats més importants que les persones, no es podrà vèncer la tríada gegant del racisme, el materialisme i el militarisme».

Interpretà qui l’escoltava que la intersecció de lluites era part de la solució, la confluència de veus dels que patien les conseqüències de la guerra i no acceptaven la seva justificació. Perquè la guerra, inclosa la d’Ucraïna, no són només cossos destrossats, sinó els interessos materials que la provoquen i el racisme que hi va aparellat.

A la tríada de Martin Luther King, gosaria afegir-li un quart genet, el masclisme, avui present en la guerra d’Ucraïna i en tota Europa a través de la normalització amb la qual s’accepta que, a la guerra, hi van només els homes i que les dones han de dedicar-se a cuidar. La irracionalitat i l’estupidesa (en el sentit científic del terme) que el discurs bèl·lic genera, fa que ens sembli normal la segregació per sexes. I no vull que ningú vagi a una guerra, soc pacifista, però si no ho fos, em semblaria ridícul considerar més útil un home de cinquanta anys amb artrosi que una dona de dinou que corregués els cent metres en 14 segons. El que vull dir és que la segregació per sexes en una guerra forma part de la concepció patriarcal, baronívola, mascla, consubstancial a la idea del guerrer i funcional a la idea de dominació. El seu trist revers son les refugiades i en aquest cas els assenyal que ús el femení per definició estadística: el 90% dels quatre milions de persones refugiades que fugen de la barbàrie a Ucraïna són dones i nens, segons unes estadístiques que, per cert, semblen considerar-los una sola categoria, no dos.

S’ha escrit molt i s’ha fet poc davant l’evidència culpable del tracte als refugiats que Europa ofereix segons el color de la seva pell. Les refugiades ucraïneses mereixen tota la nostra ajuda i solidaritat, per descomptat, exactament igual que la mereixen els refugiats d’altres guerres o els que fugen en piragua. És impossible no adonar-se que el grau d’obscuritat en el color de la pell dels refugiats mesura el nivell d’empatia dels nostres governs i això fa que em pregunti si aquest racisme repulsiu forma part dels 'valors occidentals' que se suposa que importa defendre. Característica comuna de l’extrema dreta i del discurs bèl·lic és concebre, com diu Judith Butler al seu llibre Sin Miedo, que «l’alteritat és sinònim d’amenaça», és a dir, categoritzar 'l’altre', el diferent de 'nosaltres', com a no-plorable, per dir-ho en les belles i encertades paraules de Butler en la seva defensa de la no-violència.

D’això es tracta, que la deformació arendtiana de la realitat no es converteixi en acceptable, en norma. Avui, la majoria de la gent a Europa veu com perd poder adquisitiu a velocitat de vertigen i com els nostres governants apel·len a un esforç dels de baix (com sempre) per a sostenir l’esforç bèl·lic com a excusa per a un pacte de rendes que, no en tinguin cap dubte, no afectarà els que més tenen. Apel·len a la pau social, que no ens queixem perquè hi ha una guerra en marxa i tan sols aixecar la veu per a denunciar-ho seria gairebé una traïció.

Aquesta guerra no només va de morts i refugiats, sinó d’exacerbar el racisme, el masclisme i l’empobriment dels que vivim del nostre salari sota l’exhortació bèl·lica que cal defensar els 'valors occidentals' enfront de 'l’altre' amenaçador. Pel que sembla es refereixen al món no-occidental en general i russos i xinesos en particular. M’enerva tant el seu supremacisme buit que no puc deixar d’escriure el següent:

No hi ha valors occidentals, sinó drets conquistats. El millor d’Europa, els seus drets i llibertats i el seu atacat estat del benestar no sorgí de valors abstractes messiànics, sinó de drets concrets, cadascun d’ells arrencat a mossegades a les elits posseïdores que mai volgueren cedir cap ni un dels seus privilegis. Un continent el nostre, que si gaudeix de drets és perquè hi hagué qui va lluitar per ells i no foren les classes dominants, sinó les de baix, el moviment obrer, les feministes, els defensors dels drets civils, les ecologistes els que els arrencaren amb molt d’esforç, contra vent i marea, amb els seus cossos i moltes vegades amb les seves vides.

Ells i elles ens haurien de recordar que no cedim davant les seves arengues, neguem-nos a augmentar la despesa militar, exigim una estratègia de seguretat i pau compartida autònoma a Europa, la fi de les armes nuclears, la defensa dels drets construïts, trencar el silenci i que no ens robin.

Aquesta guerra, les seves causes, les seves conseqüències i que la facin servir d’excusa, ens afecta a tots i potser per això han tornat a la meva ment les paraules de Luther King, la seva apel·lació a l’acció comuna i també altres que, amb la mateixa intenció, pronuncià en un altre moment i que haurien de gravar-se als frontispicis de marbre dels freds palaus del poder: «la violència crea més problemes socials dels que resol».

Article de Marga Ferré (Copresidenta de Transform Europe!), publicat a Público: https://bit.ly/3JMVWgu

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.