cielo claro
  • Màx: 21.7°
  • Mín: 13.08°
21°

Els carrers seran de qui se’ls treballi

197787

Moviments nous i antics, sorgits en la seva pràctica totalitat des de la pròpia societat civil i les seves entitats organitzatives, han omplert els carrers al llarg de la història de missatges crítics que cercaven promoure algun canvi o millora en les condicions social, polítiques o econòmiques que en cada moment han exigit una empenta per a avançar. L’antifeixisme ha estat i és una de les lluites que, per separat o inclosa dins el ventall ideològic d’una organització, sempre ha estat als carrers.

Arran de les crisis socioeconòmiques, polítiques i sanitàries viscudes en les darreres dues dècades no només han proliferat les entitats ‘de cures’ que han ajudat a pal·liar els danys que aquestes crisis han infligit als col·lectius més vulnerables de la nostra societat. En paral·lel, les entitats residuals del franquisme han aprofitat la debilitat social per a treure rèdit polític amb actes aparentment humanitaris i copar els carrers de missatges contraris als drets humans més elementals. Els carrers, tants anys després, i havent viscut mentrestant tantes agressions masclistes, homòfobes, xenòfobes i etnicistes, han estat ocupats, literalment usurpats. Aquells carrers que ‘seran sempre nostres’ són avui plens d’un odi que ha sabut aprofitar el context social, sanitari i polític per a fer propis, encara que sigui propagandísticament, els termes de democràcia, terra i llibertat.

Cada proposta de progrés en qüestions clau, com ara feminisme, medi ambient o cultura, ha vengut acompanyada de la seva ‘mini-oposició’, totalment personalitzada, amb logos, colors i xarxes socials pròpies. Encapçalades per autoproclamats caps de la revolució que han tengut també un denominador comú: la ràpida dissolució i incorporació a partits d’ultradreta. La negació de l’emergència climàtica, la criminalització del feminisme, l’anticatalanisme, el negacionisme, l’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ o la ridiculització de l’animalisme són alguns dels mantres que s’han estès pels carrers amb no gaire dificultats en els darrers anys. Tot i que aquests ja hi eren als carrers anteriorment, alguns progressos en qüestió de drets i llibertats, així com les propostes de millora de les condicions d’alguns col·lectius vulnerables que continuen sofrint una forta estigmatització, han fet reaccionar els sectors més conservadors, fent-los sortir al carrer per tal d’intentar frenar, sigui com sigui, l’avanç dels drets i les llibertats sexuals, religioses, lingüístiques, culturals, polítiques…

A les Balears, un dels punts d’inflexió va ser la Marea Verda (2013), la major mobilització social mai vista en la història de les Illes. A partir d’aquí, els carrers no han fet més que minvar, degut al gran esforç que fins al 2013 s’hi va fer i per l’entrada de forces polítiques que prometien restaurar la pau i treballar per la restauració dels danys comesos pel Govern de Bauzà. Passats els anys, quasi acabades dues legislatures des d’aquella Marea Verda, els carrers continuen buits i les institucions no han complert amb el promès. La desmotivació, desmobilització i la falta de lideratge, tot sumat a la crisi sanitària i socioeconòmica, ens planten al 2022 amb quasi una dècada de resistència a les espatlles, sense haver restaurat els danys i sense gaire bones perspectives de futur per a ninguna rama de l’associacionisme illenc. A nivell estatal, amb el mateix partit al capdavant que al govern autonòmic, s’ha realitzat la mateixa inoperància, incomplint promeses electorals de gran impacte, com les relacionades amb la bàrbara Llei Mordassa, la impunitat de les FCSE o la descarada protecció d’un Borbó corrupte, entre moltes d’altres.

Si de Mallorca se’n vol parlar, cal ubicar-se bàsicament a Palma. On hi ha el partit ultradretà espanyolista Vox; les anticatalanistes Societat Civil Balear i la Societat Cívica Balear; el Foro Familia Baleares i Valores en Baleares, filials de les ultracatòliques HazteOir i CitizenGO; i, finalment, la jove entitat Frente Obrero que, tot i no seguir les doctrines de l’extrema dreta espanyolista, basa la seva activitat en un espanyolisme republicà que promou d’igual manera els discursos d’odi contra els moviments feministes, els col·lectius LGTBI i les entitats que promouen l’ús de la llengua catalana a Mallorca. L’odi ha ocupat els carrers durant la pandèmia, baix la falsa demanda de llibertat.

I si d’antifeixisme se’n parla, no es pot deixar de banda l’activitat de les entitats juvenils, les quals han estat les encarregades principals de dur a terme tota aquesta creació de teixit associatiu antifeixista, anant una passa més enllà en la ramificació de les lluites i creant així espais més diversos on tothom hi pugui tenir el seu lloc. L’activitat de les entitats socials amb una major força a Mallorca, com ara l’OCB i el GOB, tot i haver resistit els embats de les crisis socioeconòmiques i els canvis polítics, s’han vist fortament afectades, principalment amb la pèrdua de força social i econòmica, i en un segon grau la pèrdua d’alguns progressos que tant havien costat d’aconseguir. Sotmesos a la desmobilització generalitzada que està acompanyant pràcticament tot el teixit associatiu, ens trobam a poca distància de les properes eleccions autonòmiques i municipals, amb els carrers més buits que mai, i amb l’extremisme que arrossega totes les fòbies de la nostra maleducada societat passejant-se tranquil·lament pels carrers.

Hem de sortir al carrer baix una única idea que inclogui tothom, de totes les sensibilitats i rames d’activisme social o polític: l’antifeixisme. Un antifeixisme transversal que fa molt de temps que treballa sense defallir i sense excepcions per a acollir baix el seu paraigua el major nombre de sensibilitats, fent que tothom s’iguali a tots els nivells, caminant d’una vegada per totes cap a aquell país utòpic que tots imaginam. Recuperem els carrers, pels nostres amics i familiars, per elles, pels nouvinguts i pels que vendran, per la memòria i contra la desmemòria, perquè cadascuna de les lletres que composen la paraula LGTBIQ+ tengui el pes que li correspon, per la diversitat ètnica i espiritual, per acabar amb la destrucció del territori, perquè la llengua pròpia no és negociable.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.