Aquesta setmana volia compartir un altre article dins d'aquesta secció, però quan els pensaments, els sentiments, les emocions i les paraules et colpegen amb tanta força, tanta determinació i tanta ràbia, treure'ls és la millor teràpia que pots fer per una mateixa, perquè altrament poden esquerdar el teu cor, encara més del que ja ho està després de tants anys de lluites...

Em pensava que havia passat pàgina, de la ràbia i la frustració, amb les dues cartes que es varen publicar fa unes setmanes, però aquesta setmana un fet m'ha tornat a capgirar la meva línia base emocional...

La situació que he viscut, malauradament, es dóna amb molta freqüència, amb dos elements clau: una majoria injusta recolzada per un sistema podrit i repressiu format pel poder judicial i l'administració pública, en mans d'uns polítics hipòcrites fent una política retrògrada i deplorable; i dos, una societat de cada vegada més egoista, insolidària i individualista...

A dia d'avui no he pogut entendre, assimilar, ni molt manco acceptar, els maltractaments que va tenir la meva mare a la recta final de la seva vida... Com és que tenint vuit fills, als quals es va lliurar en cos i ànima, com és que després de patir un atropellament per un cotxe que feia marxa enrere indegudament i cobrar una indemnització de més de dos-cents mil euros, va acabar els seus darrers anys a una residència pública amb unes condicions més aviat d'una persona sense recursos humans ni econòmics en un lloc sense cap consideració ni mirament per les persones que acull...

Tampoc com és que després de catorze anys de l'atropellament li queden pràcticament tot els doblers al compte corrent, per què? Perquè així ho han volgut la majoria dels seus fills, exceptuant la que escriu això. Amb el beneplàcit del Jutjat de Primera Instància, 16 de Palma, i les jutgesses i el jutge que han passat per ell tots aquests anys. Amb la complicitat de les institucions públiques que no han fet res. I tots ells: família, Jutjat, Fiscalia, Residència la Bonanova, Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS), Consell de Mallorca, Govern Balear assabentats com estaven de les condicions infrahumanes d'un ésser humà ho varen ignorar, varen negar, varen mirar cap a un altre costat o varen culpabilitzar i varen tractar com a una malalta mental a l'única persona que va lluitar incansablement per revertir-ho...

Com és possible que la qualitat de vida d'una persona no importi, i que li quedi un patrimoni amb el qual hauria pogut viure amb més atencions, cures, afecte, dedicació i serveis dels que li varen dispensar... Com és possible que la vida d'una persona pugui acabar de manera tan lamentable i de tots els botxins, cap ni un, dels fills, dels jutges, dels fiscals, dels responsables polítics no hagi entonat un 'culpa meva' o un 'ho sento'... Com és possible que part d'aquell patrimoni pugui compensar la pèrdua d'una mare a la que has vist patir en vida indignament tenint molts fills i molts doblers...

Com punyetes és possible?