Un dels majors errors que cometem quan analitzem críticament la masculinitat és partir d'un model de referència -que sol coincidir amb l'home burgès, occidental, heteronormatiu i en plena edat productiva– i no tenir en compte com en nosaltres també s'entrecreuen circumstàncies personals i socials que incideixen en la nostra subjectivitat i en el nostre estatus. D'aquí la necessitat de parlar en plural, de masculinitats i de tenir presents altres contextos, altres mirades, altres perfils, que vagin més enllà des de la comoditat que ens atorga al nostre melic. Quan plantegem la urgència de trobar altres referents d'homes, hauríem també d'ampliar el focus i, a més, deixar que siguin aquestes altres veus les que prenguessin la paraula. Per a no tornar a caure en l'error de parlar pels altres o de tractar-los de manera paternalista. Per a no reduir el món al camp d'acció que ens permet la pantalla del mòbil des de la qual ens creiem els més llestos i els més compromesos. Per a no oblidar mai que estem davant d'històries personals que, per descomptat, són polítiques.

Flee, que és una d'aquestes pel·lícules meravellosament inclassificables –un documental d'animació, un drama basat en una història real, un exercici de teràpia amb un collage de formats-, ens ofereix un magnífic exemple «d’una altra» masculinitat. En aquest cas, és la història d'un refugiat afganès que viu a Dinamarca, Amin, que a més és homosexual, la que ens situa enfront de la dolorosa realitat de qui viu sense llar i de qui, en paral·lel, se sent des de petit diferent i lluita per reconèixer-se i acceptar-se sense complexos. A través del testimoniatge d'un home que s'ha passat bona part de la seva vida fugint de l'horror, que ha vist com s'esquerdaven les seves arrels familiars, que s'ha vist obligat durant anys a guardar silenci de si mateix, la pel·lícula de Jonas Poher Rasmussen ens emociona amb un relat que ens adverteix de les ferides d'un segle que pensem seria a la fi de la democràcia cosmopolita. Amin, com totes les persones refugiades, se'ns presenta com aquesta última frontera, com un més de centenars, de milers, milions fins i tot, que viuen en una espècie de 'forat negre' en el qual no hi caben ni la dignitat, ni els drets humans. Els i les que demanen a crits que se'ls reconegui, en termes de Hannah Arendt, el «dret a tenir drets». Amin, al qual li posem nom, com tants altres i tantes altres que ni tan sols podem individualitzar amb un nom, ens demostra que habitem un planeta en el qual, com diu Judith Butler, no totes les vides mereixen ser plorades i en el qual hi ha pèrdues que semblen no merèixer duel. La 'necropolítica' que denuncia el filòsof camerunès Achille Mbembe, com a antítesi de la compassió que hauríem de convertir en virtut ètica, veritat, Juan José Tamayo?

Que el format triat hagi estat l'animació, amb la qual compta el director, se salvaguarda millor el benvolgut anonimat del protagonista, no li resta emoció ni complexitat a la història. Al contrari, Flee demostra que quan una història és potent i està ben comptada, és igual la forma i el llenguatge. La narració està tan ben embastada que és impossible no sentir com a propi el dolor d’Amin i de la seva família, la seva infatigable recerca d'identitat, la seva inevitable tristesa, tot i que sembla haver trobat una certa estabilitat i amor. És fàcil que Flee generi en els espectadors això que Lynn Hunt denomina «empatia imaginada», sense la qual no és possible articular mínimament aquest concepte, a vegades tan eteri, que denominem dignitat.

Amin, que podria tenir un altre nom, centenars, milers, milions de noms, tanca en la seva mirada trista el pes de la vulnerabilitat, la fragilitat d'un estatus que li condemna a estar en terreny de ningú, reclòs en els marges i necessitat de recuperar la memòria per a ser capaç d'afrontar el futur. Amin, que és un d'aquests personatges que hauríem de descobrir com a lliçó en els llibres de text que eduquen a les noves generacions, no és un heroi, ni un geni, ni un model de l'hipervirilitat. Al contrari, és un tipus que, permanentment, ens parla de la importància dels vincles emocionals, del sentit no fonamentalista de la pàtria i de la imperiosa necessitat de qualsevol ésser humà de tenir unes mínimes condicions que li permetin desenvolupar lliurement la seva personalitat.

Flee, que està plena de moments dolorosos, però també d'altres carregats de màgia i llum, aconsegueix el millor que pot aconseguir una bona pel·lícula: que siguem capaços de reconèixer com a humana la història d'un altre i, d'aquesta manera, que ampliem el per si mateix estret sentit del qual des del nostre sofà entenem per universalitat dels drets. Flee, a la fi, és un emocionat i emocionant toc d'atenció del prim fil en el qual es trenem els drets humans i de les misèries d'un món cada vegada més lluny de la kantiana pau perpètua que permetria la convivència pacífica dels i les diferents. O, cosa que és el mateix, de la democràcia com aquesta llar en el qual ni la nacionalitat, ni l'estatus econòmic, ni cap arrel de pertinença, ni cap opció personal, haurien de ser obstacles perquè totes i tots fóssim reconeguts com a subjectes de drets. Aquest espai imperfecte del qual ningú voldria fugir.

Octavio Salazar, publicà el text al seu Blog: https://bit.ly/3qsEJSO