Enguany ha començat un postgrau universitari especialitzat en homes i masculinitats. Això suposa una fita important, ja que, d’una banda, és un termòmetre que marca que el treball amb homes i gènere és cada vegada més reconegut com un element clau en el camí a societats cada vegada més igualitàries. D’altra banda, perquè s’assentin aquests espais de formació, crea un cos més homogeni d’idees, pràctiques i teories que podran organitzar una mica el caos d’opinions i idees que existeix amb el treball amb homes.

Aquesta setmana vaig tenir la genial oportunitat de xerrar amb Bakea Alonso, una d’aquestes persones clau des de fa anys en el món del treball amb homes i en les xarxes de pensament sobre masculinitats. Bakea du molta experiència a la motxilla treballant en prevenció des de la Fundació CEPAIM. Ha coordinat projectes, ha dissenyat material didàctic, ha estat professora, investigadora i assessora en temes de gènere i igualtat. Ara mateix és una de les coordinadores del postgrau que s’obre a la Universitat Complutense i a la Universitat del País Basc i aprofit aquesta oportunitat per a parlar amb ella de la situació del treball amb homes en aquests moments de l’onada feminista, dels problemes del treball en masculinitats i dels reptes futurs.

Com a part d’aquell primer grup de professionals que van començar a treballar aplicant la perspectiva de les masculinitats en infinitat de projectes, has pogut veure com el camp ha anat canviant durant tots aquests anys. La quarta onada del moviment feminista ho ha capgirat tot, així que comencem per això: Com ha estat la relació d’aquests treballs enfocats en homes amb el feminisme?

No entenc per què a vegades sent a dir que les feministes no s’han 'ocupat' dels homes. Si ho penses tota la teoria feminista en parla, perquè, en realitat, no és possible parlar de les dones sense parlar dels homes tenint en compte que el gènere és relacional.

Una altra cosa és el debat sobre el paper dels homes dins del moviment. Jo no li dedic gaire temps a aquest tema. El que dic és: homes, sortiu vosaltres al carrer i posicionau-vos públicament contra el masclisme i la violència a les vostres oficines, al gimnàs o a l’associació en la qual participeu. Per a fer això els homes no necessiten el permís de ningú i, de fet, les dones estem desitjant i esperant que ho facin. Aquest és el seu paper, ni més ni menys. Crec que ja quasi ningú dubta del fet que els homes són imprescindibles per al canvi que el feminisme proposa.

Què has après després de tants anys en projectes d’intervenció i formació en gènere?

Després de molts anys dissenyant i treballant en projectes dirigits a dones, ens vam adonar que amb això no n’hi havia prou i que necessitàvem pensar també en metodologies d’intervenció per al canvi en els homes que partissin d’una reflexió sobre la construcció de la masculinitat. Incorporar la mirada de gènere cap als homes en els projectes socials m’ha enriquit molt perquè em permet tenir una visió més global de les relacions de gènere.

A més, la mirada cap als homes posa en relleu la complexitat del món que habitem en el qual totes les persones podem ostentar alguns privilegis en algunes parcel·les de la nostra vida i ser vulnerables en altres. El concepte d’interseccionalitat, una de les grans aportacions dels feminismes negres, resulta molt útil per a entendre on estan situats els homes en l’estructura social i això ens ajuda a pensar en les metodologies de treball per al canvi des dels àmbits socials i de polítiques públiques. La necessitat d’aquesta mirada de gènere cap als homes des de la intervenció comença a considerar-se important i cada vegada hi ha més entitats socials i administracions públiques que hi estan apostant.

Aquests darrers anys han aparegut diverses ofertes universitàries de formació i especialització en l’àrea de masculinitats, entre les quals hi ha el Postgrau en Gènere, Masculinitats i Acció Social que feu entre la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat del País Basc. Què implica aquest gir acadèmic en el treball amb homes? Quins canvis pot portar en el treball amb els homes i en la militància d’homes profeministes?

A Espanya, fins a aquest any no hi ha hagut postgraus especialitzats en homes i masculinitats, encara que en altres latituds el tema ja fa temps que és en els àmbits acadèmics. La Universitat Miguel Hernández d’Elx ha estat pionera a treure, sota la coordinació de l’antropòloga Anastasia Téllez, un curs denominat Masculinitats, Gènere i Igualtat.

Enguany, com dius, acabem d’arrancar amb un curs més enfocat a la intervenció social, des de la Universitat Complutense i la Universitat del país Basc amb la col·laboració de dues entitats amb experiència en el camp com són la Fundació Cepaim i Promundo. Tot gràcies al suport econòmic de la Diputació de Biscaia, la qual cosa posa de manifest una vegada més la importància de la implicació de les administracions i de les polítiques públiques quan es tracta de promoure el canvi necessari en el significat de ser home avui dia.

Tenim molta il·lusió i veiem que l’alumnat també. A poc a poc s’anirà configurant un grup de gent amb formació en masculinitats, feminisme i intervenció social, cosa que és necessària perquè fan falta mans per a la feina difícil de canvi social que tenim per davant.

Passa, de tota manera, que entre l’alumnat d’aquests cursos encara notem que hi ha més dones que homes. És veritat que hi ha més homes que abans, però són necessaris més homes compromesos amb la igualtat i que es converteixin en activistes de la causa. Els homes que no se senten representats per aquells que exerceixen la violència o que neguen la seva existència han d’alçar la seva veu públicament. Els al·lots joves necessiten aquest tipus de referents.

En els pròxims anys sembla que els reptes tindran a veure amb l’emergència climàtica a escala mundial i amb el ressorgiment de forces neofeixistes en molts països. Cap a on ha d’anar la feina amb els homes en aquests contextos?

És evident que necessitem un altre món, uns altres valors i unes altres pràctiques. El món, fins ara, s’ha basat majoritàriament en una mirada androcèntrica i patriarcal. Canviar els homes significar canviar el sistema, però és que canviar el sistema significa canviar els homes. No hi ha una cosa sense l’altra. D’aquí la importància de connectar les mirades feministes amb l’ecologista, pacifista, antiracista, etc.

Sabem que, històricament, els feixismes han estat una manera d’oferir seguretat a les persones en moments d’incertesa i ansietat. És evident que cal oferir alguna cosa diferent que aturi les precarietats i vulnerabilitats en les quals es troben una part important de la humanitat, homes inclosos. Li diré a un home negre homosexual que arriba en pastera que és un individu privilegiat? Doncs en algun aspecte ho és, però en molts altres, de cap manera. Cal fer-se càrrec d’aquesta realitat i veure com s’aterra aquesta complexitat en la intervenció social, en concret. Cal inventar metodologies que sàpiguen combinar el discurs dels privilegis amb la realitat dels costos de la masculinitat. Tal com el feminisme sempre ha tingut clar, l’enemic no són els homes sinó el patriarcat, el masclisme i la misogínia.

Entrevista publicada a https://www.elsaltodiario.com/ Es pot accedir a l’original des de: https://bit.ly/3uaHHfw