algo de nubes
  • Màx: 20.15°
  • Mín: 13.46°
19°

Guerra a Ucraïna. Massa mascle

L'amenaça, ja sigui latent, ja sigui ostentosament impúdica, imprevisible i arbitrària, és el modus operandi per excel·lència de l'home violent, aquell que domina a través de la por, que es nodreix del temor que infon i basa el seu propi valor en la seva capacitat de prevaldre sobre els altres.

Sé que aquest exabrupte, fora dels marcs de la geopolítica, desproveït de la contextualització d'antecedents històrics, d’interessos econòmics o d’equilibris internacionals, pot semblar superficial i pueril, però no aconsegueixo treure'm de sobre aquests dies un pensament que es repeteix sense que jo ni tan sols el convoqui, com una mena d’all conceptual que suma amargor a aquests temps plens d'espant. Quant mascle, sento, quin excés de xuleria, intueixo, quant milhomes ens cau al damunt. Tremolo.

Primer tenim el “ningú no la té més gran que jo” de Putin, un líder que fa onejar la bandera d'allò més tòxic de la masculinitat tòxica: l'exercici de poder com a màxima, la violència com a política. I és que l'amenaça, ja sigui latent, ja sigui ostentosament impúdica, imprevisible i arbitrària, és el modus operandi per excel·lència de l'home violent, aquell que domina a través de la por, que es nodreix del temor que infon i basa el seu propi valor, com persona, com a pare, com a marit, com a professional, com a mandatari, en la sensació de prevaldre sobre la voluntat, la vida i la llibertat dels altres.

El gest de Zelenski ha estat lloat internacionalment com la via més clara que pugui seguir un governant d'un país per protegir la seva gent. Lluitar pel teu país és agafar una arma, besar la teva dona, abraçar els teus fills i quedar-te a fer la guerra: aquest és el relat que ens ofereixen.

Però no es tracta només de l’obvi Putin. També hi ha el president ucraïnès, enfundat en indumentària militar, armat i ferm, sense mostrar més emoció que la de l'amor a la seva pàtria, l'únic amor que sembla que sempre ha cotitzat alt entre la masculinitat hegemònica, l'únic digne de sacrifici: un amor que es demostra empunyant una arma. El gest de Zelenski ha estat lloat internacionalment, com l'única i més clara via que pugui agafar un governant d'un país per protegir la gent. Tot s'oblida, tot se silencia. Lluitar pel teu país és agafar una arma, besar la teva dona, abraçar els teus fills, i quedar-te a fer la guerra: aquest és el relat que veiem cada dia als mitjans.

Vet aquí el vídeo dels tretze ucraïnesos defensant un illot al Mar Negre. Aquells valents que es neguen a rendir-se davant l'armada russa, encara que això impliqui la seva immediata mort. “Buc de guerra rus, ves-te’n a la merda”, diuen, i tothom ho celebra. “Quins collons!”, clamen a les xarxes; el mot “patriota” treu el cap a tot arreu, aquest significant tan buit, on s'agita el vertigen històric de tantes guerres en què tanta gent es va matar sense saber per què ni per a què, en una maquinària engreixada pels interessos d’altri.

Deu ser perquè feia temps que no vèiem tan en directe, tan en prime time, una guerra, un “privilegi” que no han tingut altres guerres menys blanques, menys europees, menys representades per militars abillats amb aquest mix entre armament d'última tecnologia i estètica segle XX. Ai las, no recordo una exhibició semblant de masculinitat uniformada, voluntaris que s'allisten, homes d'aire marcial i celles rectes mirant directe a la càmera!

Recte a la càmera i amb aplom mirava ahir el líder de Txetxènia, Ramzan Kadirov, dret davant de les seves tropes, entre aquests plans aeris dignes de qualsevol videojoc, oportunament comparats a les xarxes amb una superproducció de Hollywood, que irrompien en aquesta seqüència accelerada. Fileres i fileres marcialment disposades de soldats barbuts, la masculinitat tòxica dels altres, el fonamentalisme dels altres, colze a colze amb el fonamentalisme blanc, que mama del mateix mannà de la violència, l'amenaça i la por com a forma d'imposar el seu domini. Quin exemple de manual d'aquest pacte masculí de què parlava Segato, convocar Kadirov, el teu mandatari amic, a qui vas posar al capdavant del país a foc i a sang, perquè s'uneixi a la teva croada imperialista amb aquest exèrcit mercenari que fa pudor de testosterona!

Ahir vèiem llestos per a la batalla, a Txetxènia, fileres i fileres marcialment disposades de soldats barbuts, la masculinitat tòxica dels altres, el fonamentalisme dels altres, colze a colze amb el fonamentalisme blanc, que mama del mateix mannà de la violència, l'amenaça i la por com a manera d'imposar el domini.

Molt masclisme travessat de racisme, amb una Polònia que acull les famílies ucraïneses que fugen de la guerra, mentre construeix un mur contra aquells que fugen d'altres guerres més llunyanes, als quals no obstant condemna i repel·leix com un exèrcit enemic. Una masculinitat que acusa els homes que fugen de guerres que mai no podran guanyar de no quedar-se a resistir; que estableix el martiri com a mandat per al mascle; que codifiquen el seu racisme amb el filtre del patriarcat: les dones altres sempre són víctimes sense agència, els homes altres són o una amenaça o uns covards. Un racisme que permet la idea de qui mereix ser salvat, amb ciutadans i policies ucraïnesos que exclouen persones negres del dret a la fugida i al refugi.

Què tenim com a contrapunt? La cacera dels qui, homes i dones, amb l'espant per la guerra a la cara, se la juguen a manifestar-se a Rússia, un estat en guerra amb la ciutadania. Titllats de traïdors i desertors, així es tracta els pacifistes quan governa la ideologia de la guerra. Una ideologia de la guerra que s'expandeix per fora de les fronteres del conflicte: ridiculitzats com a ingenus i poc realistes, així es tracta els que criden NO A LA GUERRA!, fora de Rússia.

PABLO ELORDUY De cop i volta, la guerra: https://bit.ly/3sYu2ZA

Després de tant qüestionar el tòpic de la feminització de la política, de repetir que la solució no és (només) que siguin dones les que governin, després d'alertar contra “l’essencialisme” femení i repetir que no hi ha res de genètic, de purament femení en apostar pel diàleg i renegar de la violència, això no obstant ara toca posar sobre la taula que aquest masclisme —que no és consubstancial dels homes, ni genètic, ni irreparable— és un vector central de les guerres que van existir i les guerres de l’avenir.

És clar que no cal ser dona per voler la pau, però haver estat socialitzades lluny de la pulsió de poder com a mandat, alienes a la capacitat d'imposar-nos com a privilegi, després d'haver estat generalment educades per tenir cura de la vida dels altres, tot plegat a les dones ens fa fora de les lògiques d'aquestes empreses de mort on els Putins es fiquen. És urgent assenyalar aquest ultramasclisme bèl·lic d'oligarques enriquits que juguen a la guerra, tan borratxos de poder que un dia et compren trinco-trinco mitja City londinenca, com un altre dia t'organitzen una bacanal amb centenars de dones a la costa mediterrània, i un altre dia s’envalenteixen i et bombardegen un país, mentre amenacen fins i tot Suècia, atès que amenaçar blancs europeus rics ha de cotitzar ben alt en les olimpíades de l’ultramasclisme bèl·lic.

A aquest ultramasclisme oligarca, racista, autoritari i bèl·lic ha de plantar cara un feminisme militantment pacifista, lúcid i prenyat d'altres camins, d'altres alternatives que ens allunyin de l'escenari de violència i mort que contemplem atordides i atordits. No ens deixem acovardir, no els deixem prevaldre, Si hi ha una batalla digna on embarcar-nos, al voltant de la qual unir-nos, és la d'oposar-nos a la guerra, a totes les guerres.

Imatge: SANCHO R. SOMALO. https://bit.ly/3IZKTkv

Sarah Babiker

Publicat a El Salto diario: https://bit.ly/3IZKTkv

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Costitxenc, fa mes de 2 anys
A Rússia tenen l´ur i el iac dins les estepes, però a ecspanya tenen el toro sentenciat en las corridas. Per a mi al món hi ha massa taurolàtria i massa fasciolàtria.
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente