cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
24°

Tomàs Llopis: «El castellà et ve donat, i el català, en canvi, has de demanar-lo tu. Hem de saber que hem de ser una miqueta militants»

194581

Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, Marina Alta, 1954) és escriptor, rapsode i catedràtic valencià, professor de llengua i literatura catalanes a diferents instituts dels Països Catalans, ara ja jubilat, i un membre molt actiu de la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV).

El passat més de desembre va visitar Mallorca amb motiu de la Nit de la Cultura, organitzada per l’Obra Cultural Balear (OCB), entitat germana d’ACPV, i que juntament amb Òmnium Cultural formen el trident d’entitats de la Federació Llull. Uns dies després també va assistir a la Nit de Santa Llúcia, d’Òmnium, també com a representant d’ACPV.

És autor de nombrosos llibres, com per exemple, en l’àmbit de la poesia: Palau de cendra (2000, premi "25 d’abril Vila de Benissa") i Sospirs de Babel (2006, finalista del Premi Joan Alcover - Ciutat de Palma, 2005) i va guanyar el Premi Joan Climent 2002 amb un recull de poemes. A més, com a prosista, va guanyar el Premi Iaraní del 1996 amb el conte Músic pagat no fa bon so, és autor de la rondalla El rei cec (2005), del relat Lluc (2006 / 2014), de les novel·les Les volves d’aquella neu (2008 / 2018) i Hi ha morts que pesen cent anys (Premi Andròmina, 2012).

Contra les aules (2016), per altra banda, és un repàs de la seva trajectòria docent entre el 1960 i 2014, any en què es va jubilar de la docència. També ha escrit un llibre d’història local, Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig (2001) en col·laboració amb David Trallero.

Des de fa molts anys, també es dedica a fer recitals poètics amb acompanyament musical del guitarrista Miquel Pérez, amb qui forma part del grup de música i poesia Melodemodomies, que ha muntat fins ara els espectacles Un cant a la Terra, sobre poemes de Vicent Andrés Estellés, Odissea, sobre text homèric traduït per Joan Francesc Mira i Cants d’amor i de mort, amb una selecció de poemes d’Ausiàs March.

Diari de Balears ha tengut l’oportunitat de visitar i entrevistar Tomàs Llopis al poble on s’ha jubilat i viu, Pego, i del qual n’és Fill Adoptiu.

  • Començant per la faceta d’escriptor, hi ha algun títol pendent de publicació? Veurem alguna novetat editorial vostra properament?

Sí, espere publicar una novel·la prompte, una novel·la històrica. Però no puc dir encara ni quan serà, ni amb quina editorial, ni té títol. Només puc dir que la novel·la està escrita i que hi tinc molta confiança. Però no se’n pot dir més.

  • Quins són els darrers títols vostres que podem trobar a les prestatgeries de les llibreries?

Pel que fa a novel·la, la meua darrera publicació és Hi ha morts que pesen cent anys, a més de la reedició de la novel·la juvenil Les volves d'aquella neu, i després vaig publicar Contra les aules, una espècie de memòries pedagògiques meues, que va des de l’escola franquista, fins al darrer any del PP amb la meua etapa de professor de català. Un recorregut pel panorama educatiu de finals de segle XX i el començament del XXI. I sempre amb la idea que la llengua és l’eix de la meua tasca docent.

Pel que fa a Hi ha morts que pesen cent anys, jo coneixia encara un Beniarbeig molt poc evolucionat i encara podia deduir els llocs que podien existir al segle XVII. Això potser va ser el que més em va agradar, l’haver de caminar i recórrer molts llocs per tal de poder reconstruir la història rural que va des de l'expulsió dels moriscos fins a la Segona Germania i la Guerra de Successió.

Contra les aules té moltes coses que continuen sent vigents. Ara tenim una situació en la qual es planteja que vivim a un país en el qual tenim dues llengües. I això és una fal·làcia, si tens dues llengües sempre n'hi ha una que és més important que l’altra. Jo vaig aprendre als anys 70 que si volíem avançar teníem una llengua, el català, que és la llengua del país, la que dona prestigi, qualitat i la que hem de fer valdre. És una llengua rica, que té una gran literatura i uns grans clàssics al darrere, que no té res a envejar a qualsevol altra llengua de cultura del nostre àmbit europeu.

  • Com descriuríeu la situació del català a l’audiovisual? Què hi podem fer des de la societat civil?

Sobre això que parlàvem de les llengües, fixa't que ni hem aconseguit encara la igualtat entre ambues llengües oficials, que reinvindiquen moltes opinions progressistes i fins i tot associacions i partits. Una llengua sense estat, o sense un estat que la protegisca i no li entrebanque el desenvolupament té una supervivència molt difícil. Més quan vivim en un món on el sector audiovisual capitalitza l'atenció de milions de persones i la presència del català hi és tan minsa. Hi ha qui proposa que hem de ser consumidors militants i jo hi estic d'acord, però també crec que hem d'organitzar-nos per a poder reivindicar els nostres drets lingüístics. Ara, també és fonamental que tinguem el poder polític a favor nostre, els tres governs, allò que se'n diu "autonòmics" dels Països Catalans, haurien d'anar a una i de debò en la defensa de la nostra llengua que, a més, és una de les més parlades d'Europa per damunt d'algunes que tenen un estat darrere.

En català ho tenim molt difícil, perquè sempre hem de pagar el peatge i esforçar-nos més. Les llibreries, les plataformes a Internet, ho tenen tot o predominantment en castellà. El castellà et ve donat, i el català, en canvi, l’has de buscar tu, demanar-lo tu. També hem de saber que hem de ser una miqueta militants. Poder viure en el teu idioma és de les majors satisfaccions que hi ha. És la normalitat que no tenim.

  • Heu traduït poesia també.

Jo he fet traducció de poesia, per exemple, perquè sempre he pensat, i el meu repte ha estat, que si alguna persona ha pogut escriure una cosa en la seua llengua, neerlandés o rus per exemple, jo he de poder dir-ho en el meu idioma. Cal treballar la llengua, i si la treballes hi trobaràs els recursos i els mecanismes per a poder dir el que vulgues. La feina serà teua per a trobar les formes, donar-los sentit i transmetre el mateix. I la troballa, que finalment arriba, dona una satisfacció, què et diré, còsmica.

  • Pel que fa a la vostra vessant activista, des de quan formau part d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)?

Vaig descobrir als 15 anys, en plena dictadura, que el català es podia escriure, i el descobriment va ser determinant per a mi, després he dedicat quasi tota la meua vida a la llengua. Com a professor, ja vaig entrar al ‘Pla Barceló’, el primer pla experimental d’ensenyament en valencià, el curs 78-79, de la UCD, i que comptava amb el suport d’entitats com ACPV. Em vaig apuntar a ACPV pràcticament en la seva fundació, al voltant de l’any 1978, però abans, des dels primers anys setanta, ja freqüentava el Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, que era el nom que els censors permetien al projecte que després va poder ser Acció Cultural. Per això aquest 2021 hem celebrat el cinquanté aniversari (1971-2021). I l’any que ve farà deu anys que forme part de la Junta Directiva de l'entitat, tot un honor per a mi.

Va ser el mateix any que vaig rebre el Premi Octubre per Hi ha morts que pesen cent anys, record que varen decidir premiar-me ex aequo amb Carod Rovira. Simultàniament, però sense que una cosa tingués cap lligam ni res a veure amb l'altra, em varen proposar de formar part de la Junta Directiva. Una Junta en la qual hi havia noms com el d’Eliseu Climent, Joan Francesc Mira o Vicent Martínez Sancho, persones que admire molt, i no m’ho vaig pensar.

  • Quina és la situació actual d’ACPV? Què hi destacaríeu de les entitats de la Federació Llull?

Els esquemes de fa quaranta anys no serveixen ja. Ara és una entitat que camina cap a una modernitat necessària.

Hi ha una qüestió que es comenta a pràcticament totes les entitats, cal que els joves ens tinguen present i s’impliquen més. Una cosa que hem constatat és que al jove li costa molt associar-se. Cal arribar a ells, i estem treballant també per la banda de les noves tecnologies, els nous comunicadors com youtubers i tiktokers.

ACPV ha canviat molt en els últims deu anys. Hem passat una època molt dura, econòmicament duríssima, però ara anem eixint del pou. Pe altra banda, a València, el Centre Octubre és un focus de cultura molt important, i ja ho fou en temps de Rita Barberà, perquè el fet de posar-li un centre d’aquesta envergadura allà tan a prop de l’Ajuntament, no li degué fer gens de gràcia.

Ara mateix l'Octubre té una activitat molt intensa, pensa que per a realitzar els actes de l’entitat per al cinquantè aniversari vam haver de reservar els espais amb més de set mesos antelació, per no haver-nos d'endur sorpreses d'última hora.

Dins la Federació Llull, pense que ens portem molt bé. Si ens emmirallem amb Òmnium quedem xicotets al seu costat, però hem de saber la importància també de l’OCB i ACPV per als seus pobles respectius.

  • Per últim, vos demanaríem que ens féssiu una radiografia breu sobre el País Valencià que veis actualment.

Hi ha dos països valencians: un, el País Valencià oficial, que és el que més hem conegut a través dels mitjans durant els anys del PP; i un País Valencià viu que batega, que es mou i que treballa, i que s’ho ha de creure. Ens falta autoestima, creure’ns que som bons i creure en la diversitat que tenim. No ens ha fet gens de bé, en la Renaixença, el reduccionisme de tot el que era el País Valencià a un folklorisme d’Albufera i barraca, centralizador. Pensa en la diversitat que representen les bandes de música, els Moros i Cristians, les Falles, les fogueres i les gaiates, el Sexenni de Morella o la Festa d'Elx, etc.; pensa en la diversitat de les comarques: l‘Alcoià, el Vinalopó, la Costera, l'Horta i també el Maestrat, etc. Només cal que totes aquestes tradicions i terres tinguen un poc de marc mental de país i a favor del valencià. La capacitat associativa que tenen, per exemple, les bandes de música al País Valencià és excepcional, són valors que cal que aprofitem positivament. Tota reducció és perniciosa. I si tot això ho lliguem amb el que són els Països Catalans, el resultat és que tindríem un marc mental integrador, ric, divers i jo crec que complet i molt poderós com a marc nacional.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per I tant, fa 5 mesos
Que te donin:
Alguna cosita si que tengo y puedo decir; presuntamente no te gustarían. Por lo tanto, mejor ser prudente y pasar de iluminados. Geu.
Valoració:-4menosmas
Per Que te donin, fa 5 mesos
No sé per què voldries parlar tants idiomes, si tanmateix no tens res a dir.
Valoració:6menosmas
Per I tant, fa 5 mesos
Si nos viene donat, deberíamos dar gracias.
Lástima que no nos venga donat, además, el inglés, el francés y el alemán, por ejemplo.
Valoració:-10menosmas
Per Costafreda, fa 5 mesos
Tan sols una miqueta ?, jo diria, sense por a equivocar-me, que amb miquetes no anem a cap lloc. Més aviat hem de arremangar-nos amb decisió amb tot lo nostro, i no contemporitzar ni un segon amb els temes lingüístics, econòmics, polítics, socials, de respecte i autoestima.
Si no actuem ara mateix i amb força, no tendrem futur a casa nostra ni enlloc.
Decidim-nos JA !
Valoració:8menosmas
Per Catalunya insular, fa 5 mesos
El castellà és la llengua dels colons espanyols. Més que "donada" ens ve completament imposada.
Valoració:11menosmas
Per barrufet, fa 5 mesos
-Totalment d´acord Tomàs,.....es el que he dit moltes vegadas,....el castellà s´haprent en les comunitats catalano-parlants encara que un no vulgui i en canvi amb el català has de fer una verdadera creuada per aprendrel i mantenir-lo.
Valoració:11menosmas
Per un veí, fa 5 mesos
I tant que el castellà te ve donat. Inclús anam perden el que teníem. Per exemple, el Consell va canviant la documentació que tenia en català, per una altre bilingüe.
Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente