nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
24°

'El poder del perro': La masculinitat turmentada

Phil és un d’aquells homes que, amb cada gest, amb cada pas, amb cada paraula, amb cada actitud, sembla que vulgui deixar clar que és un home de veritat. Un fidel complidor de les expectatives de gènere i, per tant, un magnífic actor de la posada en escena que acaba sent la masculinitat. L’obligació de duresa i d’autocontrol fan d’ell un individu en guerra contra si mateix i, per tant, també en part, contra els altres. El pòsit de sensibilitat que en ell costa tant d’endevinar, per més que tinguem la dada de la seva formació clàssica –tal vegada parla al bestiar en grec o en llatí, conten d’ell per a burlar-se’n – i per més que intuïm que la seva mirada pugui veure el que altres no veuen, és una mena de remolí interior que el manté sempre en tensió. Ocultant i ocultant-se.

Armaritzat en el seu cos de cowboy que troba en la brutor i en la solitud una mena de disfressa amb la qual protegir-se dels altres, el personatge de Phil és un hereu de John Wayne travessat pels polsos que un dia vam llegir a l’obra 'Brokeback Mountain' d’Annie Proulx. Aquell que necessita la manada. El mascle que cavalca i que lluita per fugir dels desitjos que li bullen per dins. El que cobreix la seva pell amb fang i, al sol, a soles, és capaç de sentir allò que la resta del temps es nega. El tovalló sobre el seu cos d’home ferit que es nega a reconèixer la seva fragilitat. El plaer fet carn en el cos hiperviril que no es permet ni la més mínima escletxa. El qui veu en les muntanyes l’animal que li torna, com un mirall cruel, la seva pròpia ràbia. El poder del gos. El turment de la masculinitat, la qual no té més remei que foradar-se quan n’hi ha una altra, la que representa el jovenet Peter; el noi sensible que fa flors amb paper, que s’esforça en les cures i que és la diana de l’homofòbia amb la qual els homes de veritat, com si fossin llops, marquen el seu territori. El dels tipus durs que no ballen, el dels que compten sempre amb dones a la cuina o al llit per a satisfer les seves necessitats, el d’aquells a qui només sembla que els agradin els col·legues de fratria. L’homosocialitat davant de la negació de les dones com a persones. Les criades, les vídues, les que pateixen 'un mal que no té nom'. La sofrent Rose, la mare cap a la qual Peter sent un dèbit que semblà haver-li deixat en herència el pater familias: «En morir el meu pare, jo només volia que la meva mare fos feliç. Quin home seria si no l’ajudava? Si no la salvava».

Phil i Peter, Peter i Phil, com una mena de paràgraf perdut de la història que ja fa anys ens va explicar 'Brokeback Mountain', com si fos el revers, profund i dramàtic, d’aquell pastitx romàntic anomenat 'Call me by your name'. Jane Campion, com va fer a El piano, torna a parlar-nos de desitjos, repressió, sexe i identitat. I ho fa amb l’extrema delicadesa de qui va obrint a poc a poc, sense pressa, la porta d’una casa, per a descobrir els tresors, i també les teranyines, que amaga cada habitació. Amb les seves imatges d’extrema bellesa, un temps que discorre amb la lentitud pròpia d’un lloc al marge i amb una música que a vegades ens punxa i que altres ens llepa la cara, com si fos un gos juganer, la guionista i directora ens explica una història d’homes en l’abisme i d’emocions que, de tant bullir dins l’olla, provoquen digestions dolentes i tremoloses. La fúria continguda i la violència latent, i de tant en tant explícita, d’una virilitat que s’alça negant allò que el seu oposat, la feminitat, construeix en un espai on només és possible sostenir la vida. Encara que per a aconseguir-ho calgui tenir una botella d’alcohol sota els llençols.

'El poder del perro', que és una d’aquelles pel·lícules que cada vegada més de tant en tant em reconcilien amb el cinema en majúscules, s’ubica als anys vint del segle passat a Montana. Som davant d’un lloc que podria ser un no-lloc, un escenari creat a l’estil 'Dogville', marcat per una natura que es mou entre la bellesa i la intranquil·litat, en el qual els personatges semblen ballar una coreografia que els obliga a mantenir un equilibri entre el correcte i el desitjat. Una tensió febril per a aquells homes que en un oest de pols i sang, però també en el segle present d’onades feministes i greuges masculins, tracten de complir amb el seu paper. I en el qual un jove com Peter, que potser vol convertir-se en metge per a dominar una mica més l’art de la curació i les cures, a més de per a ser part d’alguna manera del pacte que l’uneix al seu pare, ve a ser com un animalet salvatge que escapa dels insults i desafia, a pesar seu, a aquells que van ser educats per a ser depredadors.

El delicat tapís que teixeix Campion, basant-se en la novel·la de Thomas Savage, és possible i creïble gràcies a les esplèndides interpretacions de tot el repartiment i molt especialment d’aquells homes condemnats a entendre’s, interpretats per un impressionant Benedict Cumberbatch i un Kodi Smith-McPhee que bé podria ser l’encarnació andrògina somniada en una societat sense gèneres. El més bonic de la història és que aquestes dues masculinitats, ambdues dissidents, acaben trobant-se, reconeixent-se, tocant-se. La corda trenada que passa de Phil a Peter. L’home turmentat que dona pas a un home nou. L’emoció i la imaginació com a testimonis. El poder de la tendresa. El gos que llepa, en comptes del que irat borda com si fos una muntanya a punt de rebentar. La millor manera de donar la volta al western en tant que gènere necessari, seria donar la volta a una virilitat que no gosa parlar als animals en grec o en llatí.

Article, que podeu trobar en la seva versió original a: https://bit.ly/3swsaa

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.