Tres homes fingeixen ser una dona i conèixer la violència de gènere com una dona per a guanyar diners. Oh, quina novetat. I amb tot, em resulta tan brutalment insuportable que me’n vaig.

Aquest és un mon d’homes, construït i pensat per homes i per a homes. Així ha estat sempre. Durant tota la Història de la Humanitat. Per què vam creure alguna cosa diferent? Què ens va fer suposar que podia ser-ho? Quan vam decidir canviar un mon que mai ha estat el nostre? I sobretot, de debò val la pena? A mi no.

Passo a la primera persona, ja sabeu.

Crec i vaig creure que lluitava per canviar una realitat que no és que jo consideri injusta, sinó que objectivament ho és (no passa res, n’hi ha molts que lluiten perquè segueixi sent-ho). He lluitat, en la mesura de les meves possibilitats, per canviar les coses. Ara he d’admetre’m que hi ha coses que no es poden canviar. Podria ser una forma d’avançar i com a tal me la prenc. Ja està. S’ha acabat trencar-me les banyes per a res. Aquest mon violent, cruelíssim, injust, voraç i destructor és dels homes, sempre ho ha estat, i a ells els agrada així. Si no, l’haurien canviat, perquè ells sí que haurien pogut fer-ho. Han fet un tomb a l’esquerra, un tomb a la dreta, a un extrem, a un altre extrem, però eren les seves esquerres, les seves dretes i els seus extrems. De fet, el concepte mateix de “lluita política” és masculí. No molt masculí. Masculí.

Potser podria, podríem, aturar-me a pensar com seria el meu model, el nostre model de vida, així en general i per començar, si no perdés tot el temps, tot, responent agressions i idioteses fruit de la violència i de l’infantilisme dels homes. Ells han marcat i marquen el nostre pas.

Aprofito aquests tres cretins del Planeta fingint a canvi de diners ser dona i conèixer les nostres violències per a deixar per escrit que ja ha canviat definitivament la meva forma de lluitar contra el masclisme. Consisteix a no lluitar contra el masclisme. No fer-ho, sinó dedicar tot aquest temps, aquesta enorme quantitat de temps, a construir. De fet, la idea mateixa de “lluitar contra” és profundament mascle. Fins ara no he tingut, no tenim, temps de construir i jo vull construir.

Aquestes idioteses dels al·lots fingint ser dona per a guanyar diners, aquesta indústria mascle emparant-los i pagant-los, aquests reis (quina cosa idiota la idea d’un rei i una reina) fent pinya amb ells, tot està lligat a l’exercici de fer-se la víctima, quina vergonya aliena fan, al “és que nosaltres no podem o què?”, al fet d’exercir d’escolars inventant arguments per a mantenir els seus tristos privilegis de botxí, els seus dinerets, les seves posicionetes, els seus carreguets, els seus collonets. Per a vosaltres, 'companys', tot això per a vosaltres, us ho podeu quedar. Tot vostre: els premis, les indústries, els reis, els càrrecs, els complexos i els collons.

No és cansament això meu, ni desànim. Al contrari, son sensatesa -per fi- i descobriment joiós. No tinc temps ja per a perdre en aquesta colla de ximples porfidiosos defensors d’un mon agressiu, dolent, ignorant, servil, trist i onanista. Que se’l quedin.

No sé en quin moment vaig pensar que modificar-lo era una bona idea, ni tan sols una idea possible. Quant de temps duc ballant al ritme que dicta el seu procedir agressiu i pueril? Quantes coses podria haver construït en tot aquest temps? Per què l’he dedicat, en cos i ànima, a intentar transformar un mon que és així des de sempre, durant tota la Història, que mai ha estat d’una altra manera? A cada passa que faig, que fem, per a fer d’aquesta societat un lloc menys agressiu, menys injust, objectivament millor, topo, topem, amb la burla consegüent, el cop consegüent, l’agressió consegüent. Per què i per a què hauria de seguir en això, seguir canviant el seu mon? És un mon d’homes i evidentment el volen així. Que se’l quedin. No és el meu.

Poc a poc veig com apareixen aquí i allà comunitats de dones de tot tipus. Son econòmicament més justes, son diferents. En les comunitats de dones no es juga a la borsa ni es fan trampes amb el temps per a repartir la feina. Tracten de les cures, dels aliments, d’allò que és sa, de la terra i del futur. Aquí i allà s’ajunten dones per a veure com poden viure millor, i també per a estimar. Que senzill quan viure millor consisteix només a no ser agredides constantment, consisteix només a apartar-se. Viure millor no significa tenir sinó usar, no acumular, no especular, no convèncer, ni ocupar, ni vèncer. Compartir. Quan tota la teva vida ha consistit que et robin, t’enganyin, se t’enduguin el poc que aconsegueixes, et carreguin a canvi de res amb les tasques comunes, la idea de compartir no sembla una idea sense cap ni peus. Es tracta de viure, crear, ser, pensar, créixer sense la constant interrupció dels imbècils que se’n riuen, els violents que t’agredeixen, els submisos que callen, els dependents que et ploren i els alumnes que et demanen aprendre com cadells.

Portava ja un temps allunyant-me dels homes. Sí, dels homes, no s’escandalitzin, ni se’n riguin, beneitots. O facin el que els doni la gana. És una opció, així de simple. Allunyar-me dels homes és la meva opció. Perquè ja duc massa anys perdent el temps per a millorar un mon que només és seu i que ja he entès que no volen canviar. Insisteixo, altrament ja ho haguessin fet. Però és que ara a més a més tenen el nostre relat, no poden dissimular, fer-se els ximplets. S’ha acabat.

Vaig pensar que, en deixar les xarxes i les relacions socials m’estava protegint. Quina ha estat la meva sorpresa en veure que, al contrari, havia començat a construir. Per fi. No a oposar-me a, no a lluitar contra, sinó a construir amb les altres. Què? Per començar, les complicitats, el diàleg i el reconeixement que mai se’ns han permès. I la possibilitat de fer un pas més, però no en la lluita contra el masclisme, sinó en l’arquitectura d’una forma distinta de concebre el meu lloc, de decidir com vull viure la meva pròpia vida. Quina pèrdua de temps tantes vegades, tantes vides.

Bé, ja hem deixat en evidència totes les formes de violència del mon dels homes. Tot, absolutament tot, i no ha passat res. Ara ja ho saben tot, per milions ho hem explicat, una a una en el #MeToo, en el #Cuéntalo. I no ha passat res perquè una no pot convertir un ring en una biblioteca mentre es prepara el combat següent. Seria una idiotesa, i així ho ha estat.

Sento ara, sincerament ho sento, que he de fer el següent pas, perquè a cada pas en segueix un altre. M’he adonat ja que els homes defensaran els drets de gossos i monedes abans que els meus, que els de les dones. Cap elit privilegiada ha cedit un pam, i és una estupidesa haver contemplat tal possibilitat. Aquest és el seu mon i els agrada així. Els menys dolents es declaren “desconcertats”. Anava a parlar del que és per a mi, per a nosaltres, el desconcert, i com sagna, però altra vegada seria una pèrdua de temps, ara ja imperdonable.

El món dels homes, aquest, no és el meu món, perquè així ho he decidit. Segurament es poden fer molts passos després de narrar-nos una a una, però a mi no se m’acudeixen. A mi, aquests tres homes del Planeta fingint a canvi de diners ser una dona i conèixer el nostre dolor m’han donat la darrera empenta. És això o la violència, i la violència és cosa vostra, 'companys'.

Adeu.