Per a tenir clar d’entrada si no formem part d’aquest grup s’ha de fer autocrítica i conèixer l’abast de cada un dels comportaments que hem dut a terme.

El hagstag #notallmen, la traducció del qual és «no tots els homes», ha estat utilitzat els darrers anys, majoritàriament per sectors masculins, com a contrareacció als discursos feministes.

La generalització d’un missatge en el qual elles focalitzen sobre la figura masculina gran part de les conductes i actes que pateixen gairebé diàriament, i també la complicitat que tenim sobre els comportaments dels nostres iguals (els homes), incomoda l’ideari de la masculinitat. I així s’arriba al punt que sembla que l’única manera que tenim de mobilitzar-nos sigui mitjançant una ofensiva contra les dones, en comptes de posicionar-nos col·lectivament contra aquells que aprofundeixen en la desigualtat a través de la violència i dels rols de poder.

Qualsevol de nosaltres mentiria si negués no haver esmentat o pensat alguna vegada el viral 'no tots els homes', a fi de no fer-nos responsables de les accions que molts homes duen a terme al món. És obvi que no podem atribuir-nos els actes de persones que no coneixem, però en un sistema en el qual la iniquitat aprofundeix amb duresa en les diferents experiències que les dones poden viure, nosaltres, producte de les construccions socioculturals, no podem conformar-nos amb l’alleujament que nosaltres no som o no actuem com la resta.

Dins la ment masculina ressonen frases tan quotidianes com:

No tots som violadors, no tots som maltractadors, no tots abusem, no tots assetgem, no tots cossifiquem, no tots hem parlat malament de les dones, no tots som uns irresponsables a casa, no tots hem descuidat la criança, no tots som uns insensibles o no tots pensem amb el fal·lus.

Ens enorgulleix pensar que no pertanyem a la llista dels homes dolents i ens encanta dir que nosaltres no som com la resta. Alhora ens fa molta por pensar que podem ser-ne una part. Davant d’aquest pensament només em surt cridar als quatre vents: TANTA SORT!

Tanta sort que no tots els homes complim amb tot el pitjor que veiem cada dia a la televisió o amb el que escoltem que s’esdevé, sempre al poble del costat... Però, això és suficient? I, a més, què diu de nosaltres el fet que ens conformem amb no violar o agredir?

Que hom pensi que no és com la resta d’homes, com aquests que suposadament cap de nosaltres «coneix», no vol dir res. No és el moment ni per a la satisfacció personal ni per a les medalles al mèrit. Crec que no serà difícil entendre que no tots els homes violem, però potser sí que hem estat suficients perquè gairebé totes les dones hagin patit algun tipus de violència o comportament denigrant.

Segons la macroenquesta sobre violència de gènere realitzada a Espanya el 2019, una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència masclista alguna vegada a la seva vida, des d’assetjaments puntuals fins a violacions o agressions físiques. Em sembla digne de menció la raresa casual que envolta el nostre entorn. Cap de nosaltres té constància d’amics, coneguts o familiars que hagin comès comportaments delictius.

S’han estès i normalitzat fins a tal punt les agressions i els abusos sexuals, i alhora s’ha polaritzat com a aliè l’acte de la violació, que hem aconseguit fer romàntics l’assetjament, les floretes, el control sobre la indumentària o les amistats sobre les nostres parelles, i també la hipersexualització de la figura femenina com a objecte de desig. No podem passar per alt la naturalitat de què hem dotat la pressió exercida en l’àmbit privat mitjançant la manipulació o l’enuig, a fi que, per exemple, la nostra parella tingui sexe amb nosaltres, convertint així aquest procediment en el modus operandi a través del qual satisfer les nostres necessitats sense pensar en el desig mutu de les parts implicades.

El pes dels mandats de la masculinitat hegemònica ha aconseguit normalitzar actes que no haurien de ser normals. Per a citar-ne alguns: l’home com a subjecte del desig i proveïdor del sexe, o la gestió d’emocions com la ràbia o la ira mitjançant la violència com a mètode de resolució de conflictes i com a part d’una estructura jerarquitzada per i per al poder. Aquests mandats, i molts d’altres, estan tan impregnats en la nostra construcció sociocultural que, o bé no en som conscients o bé és que directament no tenim la capacitat de veure quines conductes són apropiades i quines no.

D’altra banda, quan se li pregunta a una dona si ha patit alguna vegada a la seva vida alguna de les aberracions esmentades anteriorment, costa trobar-ne una que almenys no n’hagi patit una. Si una dona no ha estat violada, almenys té constància que una amiga o una coneguda sí que ho ha estat, però nosaltres mai no coneixem ningú que hagi dut a terme una violació. El mateix passa amb les agressions, els abusos o l’assetjament.

Pensem que els homes dolents que es dediquen a estigmatitzar la figura de la masculinitat en nom del terror i la violència, sempre són desconeguts als ulls del nostre entorn, capaços d’arribar a cadascun dels cercles femenins que ens envolten.

No podem estar orgullosos de no ésser com aquells homes perquè o en som un i no volem (o no sabem) reconèixer-ho, o algú del nostre entorn sí que ho és, i no fem res perquè això canviï.

Ésser còmplices ens fa ésser un d’ells. Callar ens ubica immediatament al seu costat. Victimitzar-nos ens treu responsabilitat. I sense responsabilitat és impossible transformar res. Cada vegada que hem rigut davant d’un comentari vexatori que un amic ha fet sobre una dona, o cada vegada que hem permès l’enviament d’imatges íntimes sense consentiment a un grup de missatgeria, hem estat còmplices. Aquests són dos exemples, però n’hi ha tants com vegades hem encoratjat el masclisme i el sexisme.

Si tu no ets un violador, potser estiguis esperant que tothom et doni les gràcies... Però has de saber, que mentre no subvertim els mandats, tu, jo i l’entorn som les peces que alimenten i permeten que segueixi funcionant a la perfecció el patriarcat i amb ell la por de totes les dones a gaudir d’una llibertat plena i igualitària.

Amb agraïment a l’autor i el mitjà on es va publicar originàriament: https://bit.ly/38F0x4k

Fotografia de: Lucía Aragón Luque acompanyant l’article a: https://www.elsaltodiario.com/, en el Blog: Masculinidades.