Samuel va ser assassinat no per la seva orientació sexual, sinó per la vinculació social que s'estableix entre la masculinitat hegemònica i el rebuig visceral de tot allò que sigui interpretat com a femení.

«El que et criden mentre et maten importa». Aquesta frase s'ha quedat gravada al meu cap en els últims dies, onejant entre la ràbia, la tristesa i la frustració. No sols per l'onada de realitat que suposa l'assassinat de Samuel, sinó pel fet que sigui necessari continuar insistint en la realitat de la cultura lgtbifòbica enfront d'aquestes veus negacionistes.

Alguns mitjans de comunicació i representants polítics insisteixen en la seva negativa de qualificar amb rotunditat l'assassinat de violència homòfoba. Els sembla més apropiat, emparant-se en una falsa neutralitat i cerca de veracitat, reduir el discurs polític de l'assassinat a la compassió i la pena silenciant, d'aquesta manera, el context de violència que el motiva, alguna cosa que no serveix més que per a preparar el brou de cultiu de vulnerabilitat dels col·lectius que són víctimes d'aquestes agressions.

No hauríem de permetre que s'esborrin elements importants de l'equació, perquè llavors deixem que siguin ells, aquests que ens violenten, els que defineixin de què estem parlant i, sobretot, de què podem parlar.

Segons les dades de l'INE, el 83% de delictes d'odis són comesos per homes, els qui, sumat a això, executen les tipologies penals més violentes, per exemple: lesions, robatoris amb violència o intimidació, danys, coaccions i amenaces.

No és possible separar l'assassinat de la dolorosa realitat que va ser un grup d'homes, un ramat més, els qui varen matar a cops un jove al qual li varen cridar en repetides ocasions 'marieta'. No podem permetre'ns oblidar l'odi visceral a tot allò allunyat de la sacrosanta cisheterosexualitat sobre la qual es construeix la nostra societat. No podem obviar el poder del ramat, del grup homosocial masculí i la seva capacitat aniquiladora, correctiva i controladora. I és necessari recalcar que aquesta és una batalla d'una guerra molt major en la qual el patriarcat es regirà contra les nostres vides marcades per múltiples eixos d'opressió.

La interpretació legal no és l'única possible

«El que et criden mentre et maten importa», perquè revela la posició de vulnerabilitat en la qual aquest grup d'assassins va posicionar el cos del jove en ser llegit en clau de menor homenia i, per tant, de ser un cos que pot ser sancionat. Samuel va ser assassinat no per la seva orientació, sinó per la vinculació social que s'estableix entre la masculinitat hegemònica i el rebuig visceral de tot allò que sigui interpretat com a femení. Aquest 'marieta' es refereix al gènere i a la sexualitat i no a la capacitat d'estimar de ningú. Heus aquí la poca utilitat de proclamar el 'love is love'. No ens maten per la nostra capacitat d'estimar: ens maten per la subversió de les normes identitàries patriarcals.

No és la meva intenció analitzar per què l'articulació legal del delicte d'odi és pobre, està allunyada de la realitat material i social i, sobretot, ens deixa desproveïdes d'eines de protecció. Em sembla més apropiat recalcar la insistència pesada amb la qual la violència estructural i sobretot jurídica ens turmenta l'existència. Necessitem emprendre una enorme batalla per la configuració d'un entramat legal sòlid i efectiu en la protecció de les víctimes i, a l’hora, hem de recordar-nos-en que el que un fet no sigui definit per la legalitat vigent sota la tipologia penal de 'delicte d'odi' no vol dir que no hagi existit o existeixi violència lgtbífòbica.

Busquem la racionalitat del delicte en una suposada cadena lògica que en moltes ocasions acaba per ser una justificació encoberta en termes explicatius. El substrat lgtbifòbic s'encarrega d'això precisament. La mínima comprensió dels processos sota els quals es desplega la masculinitat patriarcal ens ofereix un panorama molt més complex i eficient en l'explicació causal dels delictes lgtbifòbics.

Violència estructural

Que et diguin marieta un grup d'homes just abans d'assassinar-te amb una pallissa no és un fet casual, esporàdic o un succés anecdòtic. Hi ha un acarnissament identitari, après, cultural i estructural. És un assassinat producte d'un sistema; executat per uns assassins que van col·laborar per a posar fi a la vida d'una persona emparant-se en un sentit comú de masculinitat i una autolegitimació basada en allò que pot ser colpejat fins a la mort: un marieta mancat d'homenia.

És un acte col·lectiu, no sols perquè es va fer en ramat, sinó perquè els significats de la seva masculinitat, d'aquesta que els donava permís per a posar fi a la vida d'una persona també s'estaven construint en comunitat. De la mateixa manera, es repeteixen pel nostre territori agressions contra dones trans, lesbianes, persones racialitzades i contra tots aquests cossos que han estat definits com 'agredibles' en ser deshumanitzats per la normativitat social.

Parlar de la violència com una estructura és també abandonar la idea que aquesta es produeix de manera aïllada, que és el producte d'un individu específic, d'una maldat concreta o, fins i tot, d'una maldat que emana de la pròpia naturalesa humana. Dir això és parar-nos a pensar en com aquests actes arrelen amb aprenentatges culturals, amb la nostra socialització de gènere i amb missatges lgtbífobos amb els quals se'ns modela al llarg de les nostres vides.

Ramat i masculinitat

Fa uns dies l'activista feminista Irantzu Varela assenyalava en el seu compte de Twitter precisament la masculinitat com un factor fonamental per a comprendre no sols aquest assassinat, sinó per a posar el focus en com s'executen les diferents violències patriarcals: «El darrer bastió de la masculinitat és el ramat. Es donen copets a l'espatlla, riuen dels seus acudits, deshumanitzen a les dones, riuen de la gent LGTBIQ i es refugien en una 'classe' a la qual no pertanyen. Ells ens violen i ens maten. Ells ens peguen al crit de marieta».

Així i tot, segueix sense semblar un bon moment per a parlar de la masculinitat. Els mitjans continuen obstinats a silenciar la naturalesa lgtbifòbica de molts dels delictes, emparant-se en una falsa recerca de la neutralitat informativa. I és que és el modus operandi habitual: la paraula 'home' s'obvia quan es considera estratègicament innecessària, tal com ocorre amb la cobertura mediàtica de les manifestacions de neonazis i feixistes i amb els altercats en els espais masculins com el futbol.

Les dades ens mostren la necessitat d'establir polítiques públiques que s'orientin a la desconstrucció de la masculinitat de la qual emana la violència. I, no obstant això, continuem negant-nos a reconèixer: o posem la masculinitat i els atributs que la configuren en el focus o continuarem manifestant-nos després de l'assassinat de algunxs de nosaltres.

Reclamar la visibilització de la masculinitat no sols és al·ludir, com esmenta Elizabeth Duval (2021), al gènere com a procés, sinó també al gènere com a sistema de dominació, com una estructura ideològica que articula els nostres processos socials, legals i econòmics.

La invisibilització de la masculinitat a la qual ens enfrontem és profundament estratègica, perquè anul·lant el concepte del qual emana el problema s'eliminen i invisibilitzen també les seves conseqüències, és a dir, la violència patriarcal, lgtbifòbica, racista, capacitista, etc. Com esmenta la historiadora Gemma Torres: «Qüestionar la masculinitat ha estat una tasca molt difícil perquè implicava no sols qüestionar la identitat dels homes, sinó tots aquells significats que estaven adherits: la nació, l'estat imperi, la diferència de classe». Enfrontar-nos a la masculinitat en aquest sentit és posar en qüestió els valors neoliberals a partir dels quals la neutralitat s'ha constituït com un espai d'estabilitat del capital i, per tant, del pacte social.

Amb ràbia cap a aliances de futurs possibles

Ens acusen de 'polititzar' la realitat com si aquesta estigués absent de significats i com si l'única manera de presentar-se com a digerible pel sistema anés esborrant qualsevol tret de les nostres identitats. Apel·lar a la neutralitat no és possible en un sistema en el qual la desigualtat estructura les possibilitats de les nostres vides i de la seva articulació política. Enfrontar-nos a aquest sistema és posar en qüestió la racionalitat occidental cisheteropatriarcal. No hem de consentir la despolitització de les categories que travessen els nostres cossos i experiències i necessitem que s'abandonin rentats de cara als discursos que ens oprimeixen, negant els nostres sofriments i vivències quotidianes.

En aquest context convuls apel·lar a la ràbia solidària és tractar de canalitzar aquest sentiment de desprotecció i indefensió en la construcció d'aliances que potenciïn les nostres lluites per, així, transcendir els marcs interpretatius que ens aboquen a pensar-nos i a viure'ns en la norma.

Indicam que accedir a l’article que transcrivim, tal com es publica a El Salto diario https://www.elsaltodiario.com/, ho podeu fer des de: https://bit.ly/2UN1ELE. Així poder arribar i llegir fàcilment als enllaços que venen assenyalats originàriament.