nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°
13°

Truc de màgia que funciona, o per ventura mandat per mantenir la mentida?

Amb l’article de Justo Fernández, completam el que es va encetar la setmana anterior, amb el text de Víctor Sánchez, que va encetar una mirada introspectiva a la masculinitat, apropant-se a les ferides obertes.

Formant part del que es pot trobar a 'Diàlegs Masculins,... les dues obres conjuntes dels autors dels textos, volem seguir oferint a les persones lectores de #Desembolicar, algunes reflexions més que ens permetin canalitzar la tasca de qüestionament, feta des de la dissidència de la masculinitat, respecte a la construcció hegemònica de la mateixa.

Fins quan? Fins ahir, el meu benvolgut Víctor, fins ahir. Ja n'hi ha prou.

Per a argumentar la meva resposta empraré una de les meves metàfores preferides: el poder del mag.

Un truc de màgia funciona, et manté il·lusionat (per això al mag l'anomenam, també, il·lusionista) mentre no descobrim l'engany. El mag utilitza sempre una tècnica de base senzilla. Manté l'espectador ocupat seguint les seves evolucions en la part del joc que ell mostra com a rellevant. Mentrestant, en l'angle cec, el que l'espectador no veu, el mag manipula, canvia i embulla el necessari perquè finalment el resultat sigui reeixit, màgic i il·lusionant. Naturalment, si l'espectador descobreix l'engany, és a dir, il·lumina tota la veritat del joc, el truc de màgia perd tot l'interès. Ja no té sentit parar-hi esment. Ja saps com ho fa. I, fins i tot reconeixent l'habilitat de la seva tècnica, el mag s'humanitza de sobte. Es converteix en un igual. Ja no serà referent. Ha perdut el seu poder màgic

Al llarg de tots aquests diàlegs, d'alguna manera, nosaltres hem tractat d'il·luminar el costat fosc, l'angle cec, la veritat, en definitiva, d'una històrica il·lusió personal, social i cultural: el model de masculinitat que des de nins hem assumit com a garantia de vida reeixida com a homes.

L'assumpció d'aquesta fal·làcia, d'aquesta mentida maquillada de debò, es produïa precisament perquè vàrem ser des de ben d'hora espectadors il·lusionats de tota mena de mags mascles que realitzaven constantment, davant nostre, trucs i més trucs de màgia masculins. Per descomptat, com en tot engany, portaven la nostra atenció a la part interessada del joc. En resumesc alguns:

«Mira que sóc de fort». «Mira que grossa que la tenc». «Mira com em respecten quan colpeig». «Mira com m'aprofit d'elles i com me'n ric per fer-ho». «Mira quan alcohol puc beure». «Mira que valent sóc ficant-me això pel nas». «Mira com em divertesc en aquest prostíbul». «Mira que content estic amb aquest ascens». «Mira quin cotxe més increïble m'he comprat». «Mira quants doblers tenc». «Mira amb quina bona dona m'he casat, res a veure amb les beneites que m'he boixat». «Mira que bona mare és amb els meus fills». «Mira quin xalet he comprat perquè ella els criï». «Mira on els duc de vacances». «Mira ...».

Envoltats d'aquesta aclaparadora falta d'honestedat de tots els homes que ens envoltaven i que amb les seves accions, paraules i decisions ens mostraven insistentment quin era el camí de l'èxit masculí, no tardam massa a convertir-nos nosaltres mateixos en aprenents de mag.

No resumiré aquí el costat fosc d'aquest truc, per a això és aquest llibre sencer, i l'anterior de la sèrie, i els que vendran, probablement, perquè hi ha molta foscor a il·luminar encara.

El que sí que vull compartir amb tu, el meu benvolgut company de viatge, és la meva convicció que tu i jo, en l'única cosa que hem fracassat, és en aquesta tasca que ens varen encomanar de ser també bons mags. Hem estat un autèntic desencís. Potser per fluixos, potser per inadaptats, potser per maldestres, potser per estar una mica guillats, en algun moment de les nostres respectives vides, cadascun en el seu, una bufetada de realitat (el que la resta de mags 'masclots' diuen fracàs), ens ha fet dirigir la nostra mirada al costat on es produïa el parany, la mentida, l'engany. Un lloc infernal i emmetzinat, habitat pel sofriment propi i, sobretot, aliè, que sorprenentment no estava fora, sinó que l'amagàvem dins. Aquest lloc que he batejat com «les clavegueres de la masculinitat».

També compartesc amb tu la segona convicció, que és corol·lari de la primera. Aquesta bolcada vital que uns altres titllen de vida malmesa, s'ha convertit en una afortunada segona oportunitat. Una sort inesperada de la qual hem d'estar contents. És afortunada perquè ens ha obert els ulls. És veritat per a obrir-los és dolorós, molt sovint, però és indispensable per al mateix creixement.

Amb tots aquests arguments, sentits molt íntimament, torn a contestar a la teva pregunta. Fins quan? Fins ahir, volgut Víctor, per a nosaltres és fins ahir.

I haver iniciat aquest camí en nosaltres mateixos té conseqüències esperançadores:

La primera és òbvia, aquest model ancestral de violència, sotmetiment i sofriment que és el mandat masculí, compta almenys amb dues baixes, la teva i la meva. Dos rotunds dissidents, objectors de consciència, entre el seu exèrcit d'agents transmissors d'aquesta gran mentida que és ser un home que es vesteix pels peus, un home de profit.

La segona és que ja no serem referents davant ningú, sobretot davant els al·lots i, més sobretot encara davant els nostres benvolguts fills, d'aquest model masculí, del qual coneixem en primera persona del plural les seves terribles conseqüències.

I la tercera, que té a veure amb aquesta vocació i motivació nostra, com a part del mateix camí, d'acostar-nos als més joves a través dels nostres tallers i trobades en centres educatius, de compartir la nostra senzilla biografia, això sí, amb perspectiva de gènere. És l'efecte que es produeix quan escolten el relat i la història masculina amb honestedat, sense trucs de màgia ni mentides amagades.

Per a acabar amb fets, duc aquí el record de dos episodis on va ser palpable aquest esperançador efecte. Els dos es varen produir en finalitzar dos dels nostres tallers amb joves entre setze i devuit anys.
Una jove va demanar la paraula per a dir alt i clar: «Tant de bo aquest taller hagi servit perquè almenys un de vosaltres deixi de fer mal». El que significa que aquesta al·lota té l'esperança que aquesta tasca pot ser útil per als seus companys homes, que ella coneix millor que tu i que jo. No crec que digués això mateix després d'una classe de matemàtiques, per posar un exemple.

A un altre lloc: Un jove s'acosta a mi discretament i em diu baixet:

«Justo, he escoltat la història d'assassins, carronyers i ciutadans. Per favor, em pots dir com es deixa de ser un assassí?». Vaig sentir profundament com aquest al·lot, en reconèixer-se en aquest paper que nosaltres li descrivim, va prendre la decisió d'aturar una destinació que no volia per a ningú ni per a ell mateix.

Com tu bé has dit en el teu text, el meu benvolgut amic, tant de bo haguéssim rebut un taller com aquest fa trenta anys. Doncs bé, ells l'estan rebent. Però això no és el més rellevant, la veritable esperança no està ni en la teva veu ni en la meva, està en els milions de veus de dones que formen la potent realitat incontestable que és el feminisme. Veus de totes les edats. Veus que ens interpel·len amb rotunditat i sense concessions.

Per això a mi em ve de gust dir, també alt i clar: tant de bo, a més de rebre un taller com el nostre, fa trenta anys haguéssim escoltat les veus del feminisme.

(1) Diálogos Masculinos. La masculinidad tarada. Víctor Sánchez – Justo Fernández. Edit Cuatro Hojas. Cáceres 2018

(2) Diálogos masculinos 2. Asesinos, carroñeros y ciudadanos. Justo Fernández – Víctor Sánchez, Edit. Cuatro hojas. Cáceres 2019

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.