Poques vegades s’ha estrevengut que un escriptor mallorquí hagi vist versionada una obra seva per la televisió. Per aquest motiu podem afirmar que Maria Antònia Oliver és una escriptora afortunada perquè IB3, acaba d’emetre la sèrie Amor de cans basada en una obra seva dels anys 90. L’objectiu d’aquesta entrevista és rescatar de l’oblit la primera de les seves obres Cròniques d’un mig estiu perquè planteja un tema molt actualitat, les conseqüències de l’activitat turística a l’illa. L’emissió del documental Overbooking, les activitats del col·lectiu Terraferida, les publicacions i el documental Tot inclòs són el resultat d’una mirada crítica sobre el nostre model turístic. A Cròniques d’un mig estiu, una novel·la dels anys 70, Mª Antònia Oliver ja anticipava les escletxes d’aquest sistema.

-Vostè pertany a la generació d’escriptors dels anys 70, teníeu la sensació de pertànyer a un col·lectiu o ha estat un terme que ha aparegut més tard?

N’hi havia que teníem sensació de grup, i fins i tot manteníem una relació d’amistat com per exemple el director de cine Toni Verdaguer. Amb ell i amb en Vicenç Villatoro, en Jaume Cabrer i el meu home (Jaume Fuster) escrivien l’Agarenca de guions a Terrassa. Treballant junts ens vam adonar que els objectius d’en Toni en l’àmbit del cinema eren els mateixos que els meus en literatura. Volíem que en català es pogués fer de tot: ciència-ficció, novel·la policíaca, de por... I va ser per això que ens vam ajuntar i vam anar fent coses que no s’havien fet mai . És clar que no ho arribàrem a fer tot, però aquest objectiu ens feia sentir d‘una generació. Teníem pocs principis comuns però eren bàsics i clars: la consciència de pertànyer a una cultura i a una mateixa llengua.

-En les obres d’autors mallorquins d’aquella generació, es nota la preocupació pel model turístic a diferència dels valencians per exemple....

Els mallorquins hem nascut en una illa i això es nota. Aquesta sensació em diferenciava d’altres companys de generació. En aquell moment, vaig trobar que havia de parlar dels efectes del turisme en l’illa de la mateixa manera que si fos ara, per exemple, parlaria dels efectes del Procés català perquè això també preocupa els mallorquins.

El fenomen del turisme a Mallorca va arribar de manera molt sobtada i amb molta força. De fet, jo record que quan era jove mon pare em duia a nedar a Sa Coma i no hi havia cap hotel ni tan sols una casetona. I mira ara, com està Sa Coma.

-Va ser la discrepància amb aquest nou món del turisme el que la va animar a escriure?

Un escriptor sempre discrepa, sempre. Jo crec que sí que ens va moure a escriure a tots la discrepància però sobretot per la manera com s’estava duent a terme, en ple feixisme, en ple franquisme. Perquè clar, jo em vaig casar l’any 69, i fins el 75 el Franco no va morir, i fins el 78 no vam tenir la nova Constitució. Per tant, consider que la discrepància em va impulsar a escriure: els meus llibres en són plens.

- Al llarg del temps, ha anat canviant la seva manera de pensar?

M’he fet més vella. La idea que tenc sobre el turisme a Mallorca ha empitjorat. Hi ha sobresaturació. De fet m’he trobat qualque vegada a la plaça de Cort, que no he pogut caminar per mor de la quantitat de turistes . En una altra ocasió amb un grup vàrem intentar anar al museu d’art de la Seu i també va ser impossible entrar-hi. Si això no se soluciona, Mallorca s’enfonsarà ja ho vaig anunciar a les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà.

-Creieu que hi ha relació entre la manera en què va arribar el turisme i el franquisme? De quina manera es reflecteix la ideologia franquista en Cròniques d’un mig estiu?

Sí, sobretot al principi. Quan vaig escriure aquesta novel·la era l’any 70, aleshores Franco encara era viu. La irrupció del turisme a Mallorca va ser culpa del franquisme.

A la novel·la, el director de l’hotel representa que és franquista encara que no aparegui de manera explícita. I no només ell, els pares de l’infant també perquè si bé és ver que no fan cap afirmació a favor del Règim, en certa manera actuaven d’acord amb els paràmetres de la ideologia franquista.

-En l’obra, els personatges que són víctimes d’abús laboral són treballadors de l’hotel que provenen del món rural, mentre que els que l’exerceixen; formen part de la direcció de l’hotel. Quina intenció tenia aquest plantejament?

Explicar una realitat que encara continua viva. No ha canviat gens. El que passa és que ara existeixen lleis i regulacions que permeten que la vida del treballador sigui més bona de dur. Ara existeixen sindicats, partits polítics etc..

-Al marge de la irrupció del turisme, quins altres aspectes de la societat tenia intenció de criticar?

En criticar l’arribada del turisme també dirigia la crítica a la societat, perquè jo considerava que no reaccionava ni responia així com tocava, és adir, així com hauria volgut jo que respongués.

-En què es va inspirar per escriure l’argument?

Jo tenia una oncle que es va casar amb una senyora francesa. Durant l’estiu, ella feia de recepcionista en un hotel i m’explicava històries relacionades amb la seva feina que vaig pensar que s’havien de contar. Per tant, moltes de les coses que explic són fets reals . Per exemple m’explicava que anaven a cercar treballadors a Múrcia i Valladolid i un cop arribaven a Mallorca començaven a ser maltractats. Aquesta tia meva s’horroritzava de les condicions en què vivien aquests treballadors.

Un dia Guillem Frontera, em va dir molt seriosament “Maria Antònia, això que estàs escrivint és molt bo, per què no ho duus a en Joan Salas?” . I al cap de sis mesos, me la va haver publicada. Va ser una sortada. I és que aleshores els escriptors mallorquins que vivíem a Barcelona teníem un cert atractiu.

-Per quin motiu va decidir usar l’article salat i la primera persona?

Era per coherència interna. Si el protagonista era un nin mallorquí, per coherència amb la mateixa novel·la, havia d’utilitzar l’article salat, ja que aquí, a Mallorca, no es parlava d’altra manera. Quant a escriure en primera persona, vaig considerar que em seria més fàcil . Era la meva primera novel·la i m’havia posat uns límits molt concrets a seguir. Ara que he madurat com escriptora, considero que aquests límits eren massa estrictes i hauria d’haver afegit com a mínim entre 50 i 60 pàgines .

-Quina reacció va tenir sobre els lectors el fet que estàs escrit en article salat?

Aquí, a Mallorca, ho van rebre molt bé, no els va estranyar. I a Catalunya també els va fer molta gràcia. Record que una vegada vaig fer una presentació a una llibreria de Gràcia i va ser un èxit. És que aleshores, com que érem tan poquets, ens feien molt de cas, molt més que ara.

-En publicar la primera edició va haver d’ eliminar algunes escenes per mor de la censura...

Sí, ho vaig fer. Però quan na Maria Boïgues, la neta de Joan Sales, em va proposar la reedició de Cròniques d’un mig estiu, li vaig demanar que s’incloguessin les parts eliminades i que em corregís la novel·la un corrector mallorquí. I així va ser.