Joxe Azurmendi: «El francès és el més lleig dels models europeus de nacionalisme»

La conferència Què és una nació? va donar molta fama a Ernest Renan («Qu'est-ce qu'une nation?», trad. cat. d'Antoni Furió a L'Espill, 7, primavera de 2001). L'any 1882, Renan va pronunciar aquella conferència a la Sorbona i, des d'aleshores, ha estat —i encara és— una referència important per als defensors de la distinció entre la concepció cívica, francesa, i l'ètnica, alemanya, de nació. «Renan té molt d'èxit, encara avui, com a autor de la identitat francesa.»

Al llibre, Azurmendi, «amb una repassada històrica», analitza «l'evolució del mateix concepte de nació de Renan», «com també la del mateix concepte en la història de França, des del Renaixement fins a l'actualitat». A partir d'aquí, a Historia, arraza, nazioa, mostra les fal·làcies del nacionalisme francès, com va fer amb el nacionalisme espanyol a Espainiaren arimaz (De l'ànima d'Espanya, Elkar, 2006). «Els mateixos francesos han idealitzat i embellit el seu nacionalisme, però el nacionalisme francès és el model dels nacionalismes més lleigs que hi ha hagut a Europa.» En certa mesura, a parer d'Azurmendi, també és el model del nacionalisme espanyol.

«Falsificació pura»

Azurmendi no comparteix gens els arguments que s'acostumen a fer servir per a elogiar la concepció francesa de nació i condemnar l'alemanya. Considera que la distinció difosa per Alain Finkielkraut i molts altres intel·lectuals és «una falsificació pura». D'acord amb aquest esquema establert, a parer d'Azurmendi, el nacionalisme que hom considera cívic, laic i democràtic ha conreat i reforçat l'opressió, el colonialisme i l'imperialisme durant anys i panys i avui dia encara té la imposició i l'opressió com a fonaments bàsics.

Tot i que aquest esquema «fals» ha funcionat «amb una seguretat absoluta», Azurmendi admet que no ha estat ell el primer a negar-ne la correcció: «[Tzvetan] Todorov deia que, si distingim entre nacions cíviques i ètniques, la cívica és la criminal, la que provoca guerres, i que una nació ètnica mai no ha fet tanta destrucció com les cíviques. El que vol una nació ètnica és la seva sobirania, desenvolupar la seva cultura, etcètera. Però el que vol una nació cívica és imposar les seves fronteres, defensar la seva economia, atacar el veí... Per tant, el gran perill i el gran desastre són les nacions cíviques, no les ètniques; d'antuvi, perquè les nacions ètniques no poden conquerir altres països ni recórrer al colonialisme i, en segon lloc, perquè no en tenen gens d'intenció. Això és el que deia Todorov.» Durant els darrers anys, són molts autors que, com Todorov, han negat l'esquema establert, sobretot al Canadà i als EUA. Azurmendi diu que la distinció entre nacionalisme cívic i ètnic també ha tingut, i té, força entre els autors bascos, i posa com a exemple Jean-Claude Larronde, biògraf de Sabino Arana, atès que va adscriure el nacionalisme d'Arana a la concepció alemanya. «Sempre estem dient: 'Sí, el nostre nacionalisme és de model alemany, però no som racistes'. Però per què hem de demostrar sempre que no som racistes? Perquè aquest esquema ens hi obliga.» Tot i admetre que Arana era racista —d'això, no en dubta—, Azurmendi diu que també ho era José Ortega y Gasset, però hom no exigeix al nacionalisme espanyol que demostri que no és racista en la mateixa mesura que ho demana al nacionalisme basc.

Joxe Azurmendi fou catedràtic de Filosofia a la Universitat del País Basc i membre del consell de redacció de la revista cultural èuscara Jakin. Dins la seva enorme tasca investigadora en el camp de la història de les idees, destaca la recerca sobre llengua i nació en el pensament europeu contemporani, de la qual destaca la trilogia composta pels volums Espainiaren arimaz (2006), Volksgeist (2007) i Humboldt: hizkuntza eta pentsamendua (2007). Així mateix, publicà nombrosos assaigs que, des del rigor històric i filòsofic, contenen una valenta i demolidora crítica de les impostures 'ètiques' de la soi-disant elit política i intel·lectual 'democràtica' basca (i espanyola), especialment de la manipulació dels principis morals com a instrument al servei de la política de contrainsurgència. Entre aquestes assaigs destaquen els recollits als llibres Demokratak eta biolentoak (1997), Euskal Herria krisian (1999) o Barkamena, kondena, tortura (2012). En català, es pot llegir el seu colpidor pròleg a l'obra de Lorea Agirre Plouen mentides (2005), sobre la clausura d'Euskaldunon Egunkaria.

Berria, 19 de novembre de 2014

http://www.berria.eus/paperekoa/1787/028/001/2014-11-19/nazionalismo_frantsesa_europako_nazionalismo_itsusienen_eredu_da.htm

---------------------

Vegeu l'extens i impressionant capítol que el mateix Azurmendi dedica a aquest autor («Ortega y Gasset: arraza») a Espainiaren arimaz. Entre l'abundosa documentació que aporta Azurmendi, esmentarem només aquest fragment del «Prólogo para alemanes» de La rebelión de las masas, escrit ni més ni menys que l'any 1934, mesos després de l'arribada dels nazis al poder: «en la historia europea [Espanya és] el primer pueblo imperial, cronológica y cuantitativamente. Había inventado la idea moderna de Estado, el gran Estado nacional […]. No olvide esto mi lector alemán. No olvide que hay una inquietante identidad entre lo que está haciendo Alemania y lo que nosotros hicimos desde fines del siglo xv: invención de la primera 'Weltpolitik', el «absolutismo» o «estatismo» [com apunta el mateix Azurmendi en un incís, «Ortega, sempre que pot, evita el terme totalitarisme], la creación del primer ejército de Estado, la técnica de la autoridad, las milicias políticas como apoyo del poder público ─Santa Hermandad─, el 'Imperium', la desindividualización, la expulsión de judíos y moriscos, la preocupación por la pureza de sangre. […] Como se sabe, la palabra 'Rasse', raza, es oriunda de España. Yo, que, en definitiva, sé muy poco de todo, me encuentro sabiendo bastante, sabiendo mucho precisamente sobre estas cosas. Me basta para ello con descender a mi subsuelo de viejo español […]. Por eso pido que se oiga la anciana voz de mi raza». Citat a J. Azurmendi, Espainiaren arimaz, Donostia, Elkar, 2006, p. 241-42. (N. del tr.)