Josep M. Llompart va néixer al número 13 del carrer de la Missió de Palma, el dia 23 de maig de 1925. Quan només tenia un any de vida, el seu pare va ser destinat a Galícia com a coronel d’infanteria, motiu pel qual ell i la seva família varen haver d’anar a viure-hi fins al 1930, quan varen tornar a Mallorca definitivament. És a partir d’aquesta primera etapa formativa que els primers records infantils i les primeres nostàlgies es bastiren sobre una Galícia convertida en llegenda pel pas del temps i pel pes de la memòria. Tot i que per aquestes circumstàncies familiars i geogràfiques la primera llengua de Josep M. Llompart fos el castellà, un cop va tornar a la Ciutat de Mallorca es va posar en contacte amb la llengua catalana i se la va fer seva, sobretot a partir de la lectura de les Rondaies mallorquines amb el seu pare.
Cursant el batxillerat a l’Institut Ramon Llull va establir una fonda amistat amb Miquel Llodrà, que el va ajudar a posar-se en contacte amb els membres més destacats dels cenacles literaris de la postguerra mallorquina. D’aquesta manera Josep M. Llompart va crear els primers vincles amb companys generacionals com Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover o Miquel Gayà. Més endavant, Llodrà també va ser clau perquè Llompart conegués per primer cop Francesc de Borja Moll. Gràcies a les biblioteques del seu institut i de l’Ajuntament de Palma, on va conèixer el poeta Miquel Ferrà, que treballava de bibliotecari, va néixer la seva passió pels llibres.
L’any 1942 Josep M. Llompart va iniciar estudis en Dret com a alumne lliure a la Universitat de Barcelona, on va conèixer Josep Benet i Lluís Casassas, que li varen descobrir algunes de les plomes de la literatura catalana contemporània. Llavors va començar a escriure els seus primers poemes en català, alguns d’ells inclosos en el cabdal recull Els poetes insulars de postguerra (1951) a cura de Manuel Sanchis Guarner, i més tard incorporats per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas a Poesia catalana del segle XX (1963) com a mostres de presa de consciència històrica. L’aparició en aquestes dues antologies importantíssimes —a més de les participacions en celebracions públiques de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Arthur Rimbaud o la seva assiduïtat a les tertúlies que organitzava Llorenç Villalonga al Cafè Riskal— varen donar a conèixer Josep M. Llompart en els ambients de l’època.
A partir de la dècada dels cinquanta, i fins al final de la seva vida, Josep M. Llompart es va dedicar a l’articulisme i a la crítica literària en publicacions com Raixa, Vida Nova, Diario de Mallorca, Última Hora, Cap d’Any o Papeles de Son Armadans. Va ser precisament gràcies al contacte continuat amb Camilo José Cela que Llompart va poder descobrir plomes d’altres llengües i cultures.
El 1956 Josep M. Llompart va començar a treballar al departament d’Obres Públiques, una feina que li proporcionava estabilitat laboral així com els capvespres lliures per tal de poder dedicar-se plenament a les lletres i a una activitat cada cop més frenètica. El 30 d’agost d’aquell mateix any es va casar amb una persona que seria fonamental per a la seva vida: Encarnació Viñas Olivella, germana de la poeta Cèlia Viñas. El 1964 va passar a treballar d’assessor literari de l’Editorial Moll, des d’on donaria a difondre algunes de les obres més importants en llengua catalana de la segona meitat del segle XX. Pel que fa a la seva vessant de professor, des del 1969 i fins al 1972 Llompart va impartir classes de literatura i cultura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1987 va reprendre l’activitat com a professor associat a la Universitat de les Illes Balears fins al 1991, any en què es va jubilar. Entre els anys 1966 i 1968 va intervenir en moltes activitats d’oposició a la dictadura i al règim franquista.
Va ser durant aquests anys tan actius i prolífics que Josep M. Llompart va escriure alguns dels seus llibres més celebrats: Poemes de Mondragó (1961), La Terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i Cortesia (1979), Mandràgola (1980, Premi de la Crítica Serra d’Or i Premi Nacional de la Crítica), La Capella dels Dolors i altres poemes (1981, Premi Lletra d’Or). També durant els anys setanta va encetar una etapa com a traductor: el 1976 va sortir el volum Quinze poetes gallecs (1976), al qual seguiren Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988) i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). Un dels seus llibres més consultats és La literatura moderna a les Balears (1964), primer manual de la literatura contemporània a les illes. Sempre que se li va demanar i va poder, Llompart va redactar nombrosíssims pròlegs, i en tot moment va donar suport a les generacions més joves.
Durant les dècades dels vuitanta i noranta, Josep M. Llompart va merèixer càrrecs i guardons destacats: la presidència de l’Obra Cultural Balear entre el 1978 i el 1986, la presidència de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre el 1983 i el 1987, el nomenament com a membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1985, la presidència de la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans el 1990, la participació en el festival europeu de poesia a Lovaina convidat pel PEN Català i el nomenament com a escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes el juny del 1990. L’any 1982 va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural, i la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya. Aquell mateix any també va publicar els dos volums de Retòrica i poètica (1982), que poc després obtindrien el Premi d’assaig literari de la Generalitat de Catalunya.
L’any següent va veure la llum una primera edició de la seva Obra poètica (1983), que arreplegava tots els títols que l’autor havia publicat fins aquell any. Poc després acabaria editant altres poemaris celebrats per la crítica: Jerusalem (1990) i Spiritual (1992, Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia). Aleshores va ser quan varen iniciar-se una sèrie d’homenatges a la seva figura.
Josep M. Llompart va morir a Palma (Mallorca) el 28 de gener de 1993 amb només seixanta-set anys i en un moment molt dolç de reconeixements públics per la seva ingent tasca. Pòstumament es varen publicar el llibre de memòries compartit amb Antònia Vicens, Vocabulari privat (1993), i els reculls d’articles literaris Els nostres escriptors (1996) i El llac i la flama (1997). Vint-i-cinc anys després del seu traspàs, Gall Editor va publicar l’edició definitiva de la seva Poesia completa a cura de Cèlia Riba.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Ya solo le falta el Nobel🤣