La vida privada de Pippa Lee

Palma04/07/10 0:00

Ser la filla d'Arthur Miller pot ser una avantatja, però el llistó de l'exigència el marquen les expectatives, i les comparances també poden fer molt de mal. De manera que millor no fer-ho i centrar-nos en el darrer treball cinematogràfic de Rebecca Miller, el referent del qual no és cap obra paterna, sinó la seva pròpia novel·la homònima, que fou tot un èxit editorial i que ara s'ha convertit en un film tan estimulant com ara irregular. Un film que suggereix més del que acaba brindant, i finalment decep com a conjunt. Potser perquè, injustament però inevitable, fa enyorar l'original literari, que segurament aprofundeix més en emocions que a la pel·lícula només s'intueixen, i que mai no acaben de transmetre's, provocant així una certa frustració. Una sensació com de narració incompleta que ens deixa insatisfets. Com si a un llibre li manquessin algunes pàgines, per continuar amb el símil literari.

Tot i així, cal valorar la voluntat de la directora d'escapar de certs convencionalismes monòtons, que uniformitzen les formes i maneres del melodrama tradicional convertint-los en productes fabricats en sèrie. I per aconseguir-ho, emparada en un extens i notable repartiment encapçalat per una esplèndida Robin Wrigth Penn (una d'aquestes actrius que milloren amb l'edat com ara Michelle Pfeiffer o Kim Basinger), utilitza recursos com l'alternança temporal de les històries, que viatgen del passat al present contínuament i amb una meritòria fluïdesa, i introduint amb certa gosadia una mena de realisme impossible, que no arriba a màgic, però sí té una certa vocació d'estimulant il·lògica narrativa. Això sí, en la mateixa línia innovadora i mirant d'escapar de l'avorrida rutina formal, acaba per excedir-se en incloure algunes prescindibles i forçades seqüències com ara la del "testimoni de culpabilitat" entre dues de les protagosnites, que s'il·lustra amb unes imatges d'animació atlètica que esdevenen un autèntic postís que no encaixa en el conjunt de cap de les maneres, i més que sorprendre, molesta visualment de pur artificial i innecessari que resulta.

Però tot i així el conjunt és prou interessant. Tot i que no ho és, sembla l'obra d'una debutant, que té moltes coses a dir i sap fer-ho, però que peca de voler dir-les totes de cop i això confon i espessa una mica el resultat general. Tot i així no li lleva tendresa i intensitat emocional a alguns brillants moments, enfortits pels sòlids diàlegs d'una autora hores d'ara probablement més madura amb la lletra que no amb la imatge.