L'herència dels Happy days

Josep Antoni Mendiola fa la seva primera incursió en el món de l'escultura amb una mostra dedicada a l'obra de Samuel Beckett

Núria MartíPalma04/12/08 0:00

De tots és ben coneguda l’afició de Josep Antoni Mendiola pel teatre. Samuel Beckett n’és el seu autor predilecte i l’obra Happy days, la que més l’ha marcat al cap dels anys. Ara Mendiola, inquiet i sempre ficat en projectes artístics, ens sorprèn amb una exposició d’escultures, la seva primera incursió dins aquest camp i en la qual, en una confluència de gusts i interessos, l’artista ens transporta a l’univers teatral de Samuel Beckett. "És l’home que ha definit la societat amb més clarividència de tota la història de la literatura", digué Mendiola.

La galeria Altaïr inaugura avui vespre, a les 20.00 hores, Happy days, la darrera aventura creativa de Mendiola. Influenciat per la retrospectiva que John Davies féu l’any 2004 al Museu de Belles Arts de Bilbao, el mallorquí decidí transportar les seves figuracions del dibuix a l’escultura: "Va ser veure-ho i dir... jo vull fer això", reconeix. Després de tres anys de feina (en els quals ha comptat amb la mestria del també escultor Samuel Salcedo), ara ha culminat la seva primera mostra. És una sèrie formada per vuit figures humanes de polièster i fibra de vidre que conviden, com admet l’artista, "a mirar-se a un mateix".

Winnie, la protagonista de Happy days, dóna la benvinguda als visitants: Una dona enterrada, obligada a viure en un món completament fals i imaginari. Darrere seu, tres homes entren i surten, literalment, de la paret. "És una reflexió sobre el que passaria si ens veiéssim a nosaltres mateixos", diu l’artista. Així, les figures entren per una banda de la paret i en surten per l’altra, de manera que el tors pot veure què en queda de les seves extremitats. Happy days ens mostra unes figures nues i imperfectes, cossos que no s’allunyen gaire dels que podem veure pel carrer. "M’agrada la imperfecció. Jo, de cossos perfectes, només n’he vist a les escultures de l’antiga Grècia", diu l’artista, que no ha volgut copiar models en aquest treball, però sí reproduir al màxim les expressions humanes.

No hi podia faltar tampoc la figura del protagonista de tot plegat. Samuel Beckett reposa en un racó de la sala, segurament inconscient que un dels seus textos (del qual, per cert, Mendiola se’n va enamorar al Piccolo de Milà en versió de Giorgio Strelher) acabaria generant la primera obra escultòrica del mallorquí.