La vida eterna a debat (1931)

Miquel Ferrà i Martorell11/03/08 0:00

«Fins i tot els més ordinaris fidels han fet conèixer ben aviat la feixuga càrrega que els ha estat reservada, una creu a la seva mesura; cadascú du a darrere, des que és al món, un àngel familiar, un àngel de Satan que el xiula a l'orella. Després d'això, hem de tenir vergonya de la pau que ens ha tocat? Des de l'edat madura, la nostra eternitat comença; i la vellesa, si nosaltres perseveram, serà l'eternitat ja quasi posseïda. Amb el tenebrós oratge de l'adolescència i de la jovenesa finalment dissipada, els qui creuen en la vida eterna no resten gens astorats per allò que els retén sobre la darrera duna abans que siguin enfonsats en la immensitat oceànica, el silenci que ja s'assembla a un altre silenci. El mirall rellisca i l'hora és fa propera a tot allò que s'hi va reflectir: un enigma que hi ha de sorgir dins la seva inimaginable perfecció».

Són els mots de François Mauriac per a la seva obra Souffranceset bonheur du Chrétien i que escrivia en aquesta data.

René Lalou resumia aquest important llibre de meditació i creença com «un vast monòleg, lleial examen de consciència i tràgic debat d'un escriptor qui ha escollit de salvar-se en salut a través del cristianisme».

I Mauriac diu en un altre punt de la seva obra: «Atret per l'Islam, en aquelles viles de Tunísia que vaig conèixer en els temps del Ramadam. Una religió practicable, una religió a la qual es doblega tot un poble sense fer sacrificis desmesurats, que no exigeix allò que és impossible, que no assassina la natura, que no decanta els seus pobres ramats dels abeuradors ni de l'estable més calent. No hi ha res d'aquesta exigència cristiana que de sobte ens sembla poc assenyada: morir per renéixer. És veritat: però també tot un poble mossegat, rossegat per una lepra, una raça destruïda pels seus baixos instints, com les platges sense dic. No sembla importar que tot això depassi les nostres forces: tancar els ulls al que Bossuet anomena la fràgil i enganyosa bellesa dels cossos. Però ell mateix denuncia, amb un crit sublim, la inimaginable

exigència de Déu...».

L'escriptor analitza les angoixes que les creences en el transcendent comporten. Per això, a la segona part del llibre, cerca tots els trets positius d'una recerca mai no acabada... Tanmateix, es lamenta que l'escriptor, el poeta, el pensador tenen una més alta consciència del món, cruelment misteriós, que ens envolta tots...

«El novel·lista viu de la seva lucidesa; la desenvolupa monstruosament fins al dia que veu que ha engreixat un enemic devorador. Els altres homes es fan vells sense tanta pena perquè es tornen cada dia més cecs i més sords. Però a nosaltres ens serà precís morir com determinats éssers dormen: amb els ulls oberts».