Els infatigables atlants (1665)

Miquel Ferrà i Martorell01/06/07 0:00

El famós escultor francès Jean Cl. Rambot enllestia el 1665 el pavelló de Vendôme, a Aix-en-Provence, amb les figures de dos atlants de pedra que són considerats els més ben executats en el camp d'aquesta temàtica barroca. Reflecteixen, malgrat la seva impressionant musculatura, el cansament, i també, la feixuguesa de tota l'estructura arquitectònica que han de sostenir. Semblant impressió en va treure George Sand quan, durant la seva estada a Mallorca, visità l'Ajuntament de Palma: «El quart monument molt interessant és el palau de l'Ajuntament, obra del segle XVI (hauria de dir XVII), l'estil del qual és comparat, amb raó, al dels palaus de Florència: el sostre, sobretot, és admirable pel voladís, paregut als dels xalets suïssos. Però el de Mallorca té la fórmula original d'estar treballat amb unes rosasses de fusta ricament esculpides que s'alternen amb unes grans cariàtides (hauria de dir-ne atlants) allargades sota l'ala de la teulada, el pes de la qual semblen sostenir amb dolor, ja que la major part d'elles tenen la cara amagada entre les mans.»

Recordem que la darrera reconstrucció de la Casa Consistorial data de 1894, quan hagué de ser restaurada després d'un incendi. La seva arquitectura barroca és del 1649, quan es bastí a l'indret on havia estat el vell hospital de Sant Andreu. Els «atlants» foren esculpits el 1680 i són obra del mallorquí Gabriel Torres. Un poeta d'aquell temps, Juan de Arguijo, parlava dels mítics personatges a través dels versos següents: «Jo vaig veure del roig sol la llum serena/ torbar-se, i que a un punt desapareix/ sa faç alegre, i entorn s'enfosqueix/ el cel amb tenebra d'horror plena./ L'austre procel·lós aïrat ressona,/ creix enfurismat, i la tempesta creix,/ i sobre les espatles de l'Atlant s'estremeix/ l'alt Olimp, i amb espant trona./ Llavors, vaig veure trencar-se el negre vel/ desfet en aigua, i a la seva llum primera/ restituir-se, alegre, el clar dia./ I novament el resplendir ornat del cel/ tot mirant-ho, vaig dir: Qui sap si l'espera/ igual mudança a la fortuna meva?» Segons la mitologia, Atlant era un tità que es rebel·là contra els déus i fou condemnat per Zeus a carregar sobre les seves espatles la volta del Cel. Recordem que els titans eren divinitats primitives que, segons creences dels antics grecs, governaren el món abans que Zeus i els altres déus de l'Olimp. Establerta la batalla entre els uns i els altres, els titans foren vençuts. Alguns d'ells foren estimbats al Tàrtar o infern, mentre que d'altres s'uniren als déus de l'Olimp.