El bisbe leprós (1926)

Miquel Ferrà i Martorell23/04/07 0:00

Una visita al Palau del Bisbe, amb la seva portada barroca, el seu pòrtic d'arcs rebaixats, el seu pati, les galeries, la part marítima sobre muralles, la garita de Gaudí, l'oratori gòtic de Sant Pau, el museu, el jardí, els escuts de pedra, els retrats dels bisbes... Tot plegat ens convida a fer memòria de tots aquells personatges que portaren la dignitat, i el que és pitjor la responsabilitat, de la mitra, tant dins Mallorca com fora de l'illa. Fra Joan de Déu (1484), fra Antoni de Ginebrada (1392), Antoni Pou ( 1563) i Manel Rubio (1759), nascuts aquí i que foren arquebisbes, respectivament, de Sicília, Atenes, Mirra i Mèxic. Prelats illencs arreu del món foren també Pere Beltran (Tuy), Bartomeu Esteva (Gràcia), Bernat Font (Canàries), Joan Jubí (Constantina), Rafel Llinàs (Anatòlia), Miquel Morro (Bugia), Francesc Thomàs (Lleida), Francesc Safortesa (Siracusa), Mateu Colom (Osca)... sense deixar de banda els cardenals, també mallorquins, Nicolau Rosell, Pere Serra, Jaume Pou i Antoni Despuig. I de tots aquests mitrats, potser el més significatiu, amb càtedra a la pròpia terra, Bernat Nadal i Crespí, natural de Sóller i de qui hem de parlar amb més detall en un altre moment. A tots aquests personatges, el literat alacantí Gabriel Miró i Ferrer (1879-1930) n'hi va afegir un de ficció: Monsenyor Salom, bisbe d'Olesa (Oriola), que patia greus ulceracions a la pell i passava per sant penitent a la vista dels seus feligresos. La família del Lòritz, familiars de Sa Il·lustríssima, mengen «concos» d'Inca i no dubten a dir que «Olesa i Mallorca són els obradors de la nostra felicitat»...

Llicenciat en lleis, Gabriel Miró treballà a Madrid, Alacant i Barcelona, on col·laborà amb el Diario de Barcelona i La Vanguardia, decidit a dedicar-se de cada vegada més al periodisme i la literatura. El pastís d'Inca, conegut com «conco», llaminadura conventual, rebosteria de monja, és, segons recepta antiga, la pràctica de les següents instruccions: batre i pujar mitja dotzena d'ous i, un cop ben pujats, afegir-los una lliura de sucre i una altra lliura de farina de força, això sense deixar de batre els ous. Ja ben barrejats aquests ingredients i posats dins un atuell de terrissa amb l'interior folrat de paper de barba, ficar la mescla al forn, a foc intens. Una vegada ben cuits, es treuen del forn i es deixen refredar. Finalment, es tallen en forma de barretes. En realitat, tot això són variants d'altres pastes preparades en els diferents monestirs illencs com els «redonets de Santa Clara», els «congrets de monja», els «congrets de Sant Jeroni», els «doblegats de ses Monges de Santa Magdalena», les «garrovetes del Papa», els «mostatxons», les «orellanes»... Una autèntica pastisseria religiosa.