Neix Mandrake, el Mag (1934)

Miquel Ferrà i Martorell28/06/06 0:00

Neix a les «daily strip» de la premsa dels Estats Units un personatge de ficció ben singular, Mandrake. Com explica Víctor Maringo, especialista en el gènere, Lee Falk, el guionista i creador d'aquest heroi del «còmic» comenta que «el nom del protagonista de la sèrie se li acudí a Falk arran de la lectura d'un poema de l'anglès John Donne, que parla d'una Mandrake Root. Falk descobreix que això és, en realitat, una arrel de la mandràgora que durant l'Edat Mitjana era considerada com una planta que concedia poders màgics. D'aquí la qualitat de mag de Mandrake. Tot seguit neixen altres personatges de la sèrie que restaran definitius: Lothar, el seu fidel ajudant, i Narda, princesa de Cockaigne, la seva parella. Pel fet que Phil Davis, el dibuixant, fou mobilitzat amb motiu de la II Guerra Mundial el 1942, el dibuix restà en mans de la seva esposa Martha, i d'alguns ajudants. Al retorn del conflicte bèl·lic, Davis continuaria amb Mandrake fins a la seva mort, esdevinguda el 16 de desembre de 1964. Fred Fredericks seria el seu successor. Falk va escriure una novel·la sobre Mandrake i, fins i tot, el dugué a la comèdia musical. El 1939 la Columbia Pictures en féu una sèrie de dotze episodis. Frederic Fellini el va voler dur al cinema, amb Marcello Mastroiani com a protagonista però aquesta iniciativa no prosperà. Anecdòticament diguem que Fellini va dibuixar a Itàlia algun episodi d'aquesta sèrie quan el material no arribava dels Estats Units per estar prohibit per Mussolini».

La novel·la de Dick Fulton, un «pulp book», juga amb un llenguatge molt senzill i una narració de descripcions molt simples i diàlegs de breu exposició. Però té quelcom d'exotisme que atreu el lector. S'ha comentat que Mandrake, genial personatge creat per Lee Falk i Phil Davis, se situa a cavall entre la ciència ficció i l'ocultisme oriental. Les seves facultats hipnòtiques el fan parent de Mesmer i Cagliostro i el fan entrar plenament dins l'esfera de la mitologia popular...

«De sobte, Mandrake pensà en un altre problema: la caixa de control llunyà de Fran que havia caigut en poder dels homes de metall.

Era molt baix el nombre de possibilitats que algú la fes servir exactament en el punt que obria un pont de comunicació amb l'altra realitat dimensional, però abans de tornar seria precís recobrar-la o comprovar que ja no servia. El terreny pel qual avançaven ara era quasi natural si es relacionava amb la dimensió normal: hi havia terra, camps, plantes, arbres, tot igual, però també hi havia un aspecte indefinible que el diferenciava fonamentalment. Què era? Mandrake ho pressentia, però no encertava a definir-lo concretament. Això és! -exclamà. Tot el que s'estenia al davant de la seva vista, tot el paratge que estaven travessant era una caricatura del seu propi món. Estava deformat, ampliat o reduït. Més que com una simple burla, com una deficiència, com si algú, volent reproduir aquella natura, no hagués estat capaç de fer-ho del tot i s'hauria retut impotent, o tal volta era una degeneració formada en crear-se dos mons paral·lels».