La mirada illenca d'Alan Lomax es pot veure i escoltar a Sa Nostra

Acull una exposició sobre els treballs que l'investigador féu aquí

M.T.F.Palma08/06/06 0:00

Es pot dir, sense temor de caure en un disbarat, que l'obra d'Alan Lomax va marcar la música rock que varen fer, a partir dels anys 50, icones com ara Bob Dylan, Mick Jagger i Brian Eno. De fet, aquest etnomusicòleg texà és considerat com un dels arreplegadors de cançons més importants del segle XX i els seus enregistraments de música d'EUA, el Carib i Europa han esdevingut referents mundials.

L'any 1952, Lomax va visitar les Illes per tal de donar l'oportunitat a cantadors de Consell, Sóller, Formentera i Eivissa d'enregistrar les seves veus i, de passada, captar-los en instantànies que ara s'exposen, fins dia 9 de juliol, a la Sala de Paper del Centre de Cultura Sa Nostra.

Antoni Pizà, el musicòleg felanitxer instal·lat a Nova York, és el comissari d'aquesta mostra, que ahir va presentar amb Francisca Niell, directora de programació de la Fundació. Avançà que el catàleg que s'ha publicat sobre la mostra ve acompanyat d'un CD amb algunes de les cançons enregistrades per Lomax, entre les quals es pot sentir -i veure- Isidor Macabich o un Tomeu, del qual no hi ha més senyes d'identitat.

Francisca Niell va parlar de les fotografies que s'han salvat per a l'exposició: «Lomax no era un fotògraf professional, ni ho pretenia, però es pot dir que les imatges tenen un valor documental molt considerable, perquè mostra com era la societat en aquella època». A més, la mostra de la Sala de Paper s'acompanya d'un documental, Alan Lomax, el caçador de cançons, sobre l'obra de l'etnomusicòleg que es va projectar per Canal 33.

De fet, amb la passió que caracteritza sempre els treballs d'Antoni Pizà, aquest va dir que el texà havia creat el que havia vingut a anomenar «Associació per a la igualtat cultural», ja que pretenia oferir un suport tecnològic perquè gravassin les seves cançons des de presos d'Alabama a un pagès de Formentera, gent que difícilment podia accedir a aquests mitjans tan moderns per a una època de postguerra.