Diari de l'any de la pesta (1665)

Miquel Ferrà i Martorell02/06/06 0:00

Daniel Defoe, considerat pels crítics com l'autèntic pare de la novel.la anglesa, gran narrador, que llegà al món literari el seu immortal "Robinson Crusoe", descrivia, en el seu "Diari de l'any de la pesta" aquella ciutat de Londres, gairebé apocalíptica, sota l'assot d'una epidèmia que dugué a la tomba, en poc temps, milers i milers de víctimes. Quan s'esdevení la tragèdia, Daniel teni a només sis anys i per tant, com a testimoni ocular, només en podia donar una versió molt parcial i deformada pels ulls d'un infant petit. Però s'interessà en conèixer detalls per boca d'altres supervivents i de tot plegat en va fer una història viva, veritable i quasi exacta. Es un relat que commou, una visió d'aquells terribles dies tractada amb gran destresa...

"Vaig sortir als camps que s'estenen des de Bow a Bromley, i vaig arribar, tot seguint per la Muralla Negra a les escales de l'embarcador. Allà vaig veure un pobre home que passejava per l'andana o mur marítim, com també l'anomenen. També m'hi vaig passejar jo, amb la meva vista sobre les cases, totes tancades, fins que fin alment vaig topar amb el pobre home i li vaig demanar on era la gent d'aquell lloc.

-Ah! Senyor!-Em va dir-Tothom està desesperat. Tothom és mort o m alalt. Poques famílies hi ha en aquest indret, o en aquest poblet -i assenyalà Poplar-que no hagin vist morir la meitat dels seus membres, i que la resta no es trobi enllitada.

Mostra, llavors, una casa.
-Allà són tots morts. La casa ha quedat oberta. Però ningú no gos a entrar-hi. Un pobre lladre s'hi aventurà a robar, però pagà ben car el seu furt, doncs el dugueren al cementiri la nit passada.

Assenyalà després altres cases.
-En aquella són tots morts: el pare, la mare i cinc fills. Aquella altra està guardada i hi podeu veure un vigilant a la porta, i així, en altres cent.

-I com és que us trobau aquí totsol?
-Perquè som un pobre home desesperat. Encara que Déu no ha permès encara que jo em veiés atacat per la pesta, n'ha mort un dels me us fills...

-I com és que no us trobau malalt?
-Perquè, mirau, allà és ca meva-va respondre, tot assenyalant una mena de barraca-i hi viuen la meva dona i dos nins, si és que tan horrible situació es pot dir viure; la meva esposa i un dels fills estan malalts, però jo no hi he anat...

I dient aquestes paraules, vaig veure que corrien llàgrimes per les seves galtes, i jo, sense poder-ho evitar, el vaig acompanyar també..."