Una guerra de trenta anys (1618)

Miquel Ferrà i Martorell13/01/06 0:00

Els motius d'aquell llarguíssim conflicte foren, per una banda, d'ordre polític, és a dir, la lluita de Bohèmia contra l'autoritat dels Àustries i, per una altra, de tipus religiós, és a dir, enfrontament de catòlics i protestants a Alemanya. Ja el 1608 els prínceps protestants que volien una major independència pel que feia a l'Emperador, crearen l'anomenada Unió Evangèlica, i com a resposta, els catòlics ho feren amb una Lliga dirigida pel duc Maximilià de Baviera un any després. Dins aquesta guerra hi acabaran immersos Espanya, la Santa Seu, Dinamarca, França, Àustria, Txèquia i altres territoris on els odis foren tan intensos, les banderies tan nombroses, que els casos de salvatgisme es multiplicaren fins a l'infinit. Els soldadots aprengueren no tan sols a matar, sinó també a torturar i a escorxar. Potser l'episodi més famós de tan llargs enfrontaments sia el de «defenestració de Praga», el 1618. Fou durant el regnat de Massià, quan hi hagué una reacció catòlica i reialista a la qual va respondre la noblesa i la burgesia txeques llençant per la finestra els consellers reialistes.

Potser la novel·la que millor ha sabut retratar aquella tragèdia sia la d'un autor alemany del segle XVII, Grimmelshausen, natural de Gelnhausen (Hesse), que visqué entre 1620 i 1676. Tenia vint-i-quatre anys quan la seva ciutat natal fou atacada pels croats.

Aleshores, Hans Jakob Christoffel Grimmelshausen (que era el seu nom complet), fou fet presoner. Després, serví com a soldat fins a arribar al càrrec de secretari de regiment. Es casà el 1649 i esdevingué hosteler. Protestant de naixença es va fer catòlic als quaranta-cinc anys. Potser aquest canvi afavorí les seves relacions personals, puix que el 1667 el trobam ja convertit en un respectable magistrat. La seva novel·la d'aventures Simplicissimus (1668-1669) ens mostra, amb tota cruesa de detalls, les matances de civils innocents per part dels soldats de qualsevol facció:

«El primer que feren els genets fou fermar els seus cavalls. Llavors, cadascú es dedicà a la seva tasca, equivalent sempre a causar la ruïna i perdició d'algun ésser o d'alguna cosa. Mentre uns començaren a degollar, fregir i torrar ramat, com si volguessin celebrar allà mateix un àpat gegantí, els altres envaïren les cases, per escorcollar-les de dalt a baix, i ni tan sols el lloc comú restà fora de la seva curiositat, com si dins la merda hi haguessin de trobar el Toisó d'Or. D'altres feren grans fardells amb la roba, vestits i objectes domèstics de tota mena, el mateix que si volguessin muntar un mercat. El que no tenien intenció d'endur-se'n ho destruïen tot d'una. Clavaren els seus sabres en el paller com si no n'haguessin tingut prou a fitorar xots i porcs. Tragueren les plomes dels matalassos i les coixineres i ompliren aquests amb les carns curades, la xulla i altres aliments semblats. Destrossaren la llar i les finestres, com aquell que ens fa anunci d'un estiu etern. Esbocinaren la vaixella de coure i la de zinc. Cremaren els llits, les taules, les cadires i els bancs, malgrat haver-hi en el pati una gran quantitat de llenya. Conduïren la nostra criada a l'estable i la tractaren de tal manera que ja no en pogué sortir pel seu propi peu...».

En tot temps, passin els anys que passin, la guerra i les seves salvatjades.