«Som una mica portaveu i relectora de Guillem d'Efak i d'Ovidi Montllor»

Per la seva banda, Maria del Mar Bonet explicà que ambdós cantants tenien una forta «devoció per la poesia» i apuntà el fet que tal vegada sigui Guillem d'Efak «una mica més desconegut als Països Catalans, ja que feia molt, molts anys de la seva mort, que ja no cantava». En aquest sentit, Bonet féu una clucada d'ull al seu amic Llach afirmant que «aquest és un país tan petit, que pareix que no hi pot tenir tot cabuda». Aquests deu anys passats «ens fan pensar en ells i és hora de recantar-los i rellegir-los».

Així, la cantant estarà acompanyada per una petita formació de guitarra, piano i acordió per «intentar que parlin ells, amb una selecció del que més m'agradava, el que ens parla d'ells mateixos».

Bonet va voler explicar amb algunes pinzellades l'obra de D'Efak als mitjans valencians. «Guillem era més proper al jazz, al swing, jo dic dels anys 60». Aquests factors segons Bonet, «el fan diferent a la resta dels exponents de la Cançó, dels primers membres del 16 jutges, ja que la seva era una vida més nocturna, més d'un ambient de la Barcelona del jazz, del Jamboree, de Tete Montoliu». Aquests condicionants estilístics però, s'ajuntaven amb un fort «esperit nacionalista, fet que l'agermanà amb Ovidi, a qui acollí quan el valencià arribà a Barcelona, el principi de la seva intensa amistat».

La cantant mallorquina explicà que pel concert d'avui vespre presentarà dues cançons en concret que representen bé segons ella la vertadera identitat de Montllor. «Montserrat per un costat és una visió exultant, fins i tot baixen els déus, es desmesuradament positiva, amb un posat no tan malencònic amb el qual se'l recorda». Enfrontadament, «Tot esperant Ulises, és una mescla de músiques mediterrànies, amb influències gregues i valencianes, que posen melodia a una lletra dolguda i profunda. És terrible. El dolor no pot anar més enllà».