Mor el papa Lleó Magne (461)

Passaren els anys. Els serveis de Lleó a l'Església foren nombrosos, tan nombrosos que a la mort del papa Sixt, els cardenals decidiren que ell havia d'esser el successor d'aquell en la càtedra de Sant Pere.

Escriu el pare Croisset: «Mai no havia tingut l'Església tants enemics per a combatre i mai no n'havia obtingut tantes victòries. La vigilància, la magnanimitat, la prudència eren les virtuts d'aquell pontífex, actiu i il·luminat. Els maniqueus, fugint de la dominació dels vàndals a l'Àfrica, havien entrat a Itàlia amb els seus errors...».

Els vàndals arribaren a Roma i la saquejaren. Es va endur Genseric un gran nombre de captius i, a causa d'haver-se emportat també les riqueses de la Ciutat Eterna, això privà els familiars dels esclaus de poder-ne pagar qualsevol rescat. Els va consolar el pontífex amb les seves cartes i els va ajudar amb almoines... Després d'aquella gran dissort, el papa renovà tot l'argent de les esglésies romanes.

Restaurà les basíliques de Sant Pere i de Sant Pau. Establí capellans en els sepulcres dels dos sants apòstols. Enriquí les esglésies antigues. N'erigí de noves. El seu pontificat es perllongà vint-i-un anys. En morir, als seixanta anys d'edat, es trobava ja al cim de l'esgotament. El ploraren totes les esglésies del món. El seu cos fou dipositat i soterrat amb grans cerimònies a la basílica de Sant Pere i el culte a la seva persona començà a celebrar-se en el segle VI. La història eclesiàstica el definí com un dels papes més grans, assot dels heretges, pare dels pobres i llum dels creients. Sempre infatigable, sempre atent, sempre vigilant envers les necessitats de l'Església...

Quin altre papa us recorda?