El món de «la Llatina» (1495)

Personatge singular, Beatriz Galindo, la Latina (Salamanca, 1475- Madrid, 1535), cambrera i consellera de la reina Isabel la Catòlica, esdevé la seva professora de llatí, ja que la seva afecció pels estudis clàssics, que la fan una gran erudita sobre el tema, ha cobrat gran fama dins la Cort. Les seves obres, Comentarios a Aristóteles i Poesías latinas, demostren fins a quin punt arribà la seva dedicació. Després de restar vídua, encara jove, residí a Madrid, a l'oligarquia de la qual pertanyia el seu espòs. Allà fundà l'hospital de la Santa Creu i els convents de la Concepció Jerònima i de la Concepció Franciscana, ambdós propers a l'edifici benèfic. És per això que aquell barri, encara actualment, es diu de «la Latina». Aquesta afecció per la llatinitat existí també a Mallorca i així ho podem observar amb la lectura del treball dels historiadors Maria Barceló Crespí i Gabriel Ensenyat Pujol, professors de la UIB, que porta per títoPervivencia de la Tradición Clásica a través de la Iconografía y la Onomástica en Mallorca durante la época del Humanismo, i així, per exemple, ens parlen de personatges de l'època com Ferran Valentí, que batejà els seus fills i filles amb noms clàssics: Teseu, Adriana, Fedra, Hipòlita, Lucrècia i Policena. O aquelles dones que reberen el nom homèric d'Helena com Helena, esclava lliberta de Berenguer Costa, de Sineu; Helena Copons, casada el 1460 amb Joan Blanc, de Campos; Helena, lliberta de Joan Coloy (1473); Helena, esclava d'Antoni Xalpers; Helena Reyas (1497), etc. Altres noms freqüents a la nostra illa i que es presenten lligats a la mitologia grecollatina són Estàcia, Policena, Diana, Troiana, Fedra, Adriana, Casandra i Prudència. I així tenim, entre d'altres, una Diana que és filla del mercader Joan Sadí (1456), una Fedra el pare de la qual és Ferran Valentí; una Adriana esposa de Bernat Gual, una Hipòlita casada amb Pere Abrí Descatllar... Trobam un Teseu d'Àngel cap al 1442 i un Joan Teseu, mercader, cap al 1459. Altres: Teseu de Muntanyans, Teseu Mora, Teseu Valero, Teseu Falquer... Però no acaba aquí la cosa i apareix un Príam de Villalonga, un Hipòlit Ricard, un Tomàs Febus, un Narcís Moragues, un París Cerdà... Però aquella moda, nostàlgia del món clàssic, s'aplicà també a la nostra toponímia: Palma i les Balears, sense anar més enfora, i a tots els aspectes de l'art, la pintura, l'escultura i, fins i tot, el teatre. Existí a Mallorca un humanisme tot seguit i fidel que demostra que les nostres illes no miraven cap a la Península en aquells segles XV, XVI i XVII, sinó preferentment vers Itàlia, com queda ben reflectit en l'arquitectura dels palaus nobiliaris. La mítica ciutat de Troia era tema de pintures i tapissos, els herois musculosos sostenien ales de teulada, les dianes presidien fonts i safarejos als espais enjardinats.