L'octubre de Juan Ramon (1915)

Miquel Ferrà i Martorell25/10/04 0:00

Juan Ramón Jiménez (1888-1958) mostra en els seus «Sonetos espirituales», dins una tonalitat melancòlica molt pròpia d'ell, com era, o millor dit, com li era, aquest mes de tardor. Perquè a més de melancolia o malenconia, hi ha un anhel generador i fecund de contemplar el paisatge dins un clima inequívocament panteista. A través dels seus versos ens descriu, des de la seva profunda intimitat, el que en aquestes dates «estava ajegut sobre la gespa, al davant del camp infinit de Castella, que la tardor envoltava, en la groga dolçor del sol ponent...».

És la contrapartida de les seves balades de primavera. I en aquest poema titulat «octubre», diu també que «lenta, l'arada, en paral·lel, va obrint el solc obscur, i la senzilla mà oberta hi deixa la semença de la seva entranya, xapada honradament...».

Va després el poeta a fer una més acurada introspecció i la seva vena inspirada li fa dir que «vaig pensar en arrabassar-me el cor i tirar-lo, ple del seu sentir alt i profund, dins l'ampla síquia de la terra tendra; per tal de veure si trencant-lo i sembrar-lo, la primavera li mostraria al món l'arbre pur de l'amor etern ...». El poeta de Moguer no deixa de ser mai el líric profund, primer sota la influència del simbolisme francès i del modernisme espanyol i, no ho heu d'oblidar, un autor que lliga la seva temàtica al més íntim de la seva existència, així, per exemple, l'any 1916 marca una cruïlla en la seva obra, puix que és l'any de les seves noces amb Zenobia Camprubí, l'excel·lent traductora de Tagore. És a partir d'aquells moments que J.R.J. perfecciona la seva concepció poètica i cerca l'expressió ideal del seu pensament.

«Déu és blau. La flauta i el tambor anuncien ja la creu de primavera...».

Aquest llenguatge poètic, desproveït de qualsevol element circumstancial i allunyat de tot moviment literari o filosòfic assenyalarà el final de la seva ruta. L'expressió del seu panteisme líric, on hi batega un rerefons metafísic i existencial, no té rivals ni imitadors. Segons un dels crítics de la seva obra, es tractaria d'un autor de gran originalitat, profund sentiment i acurada delicadesa, tres columnes sobre les quals descansa un nus d'enllaç entre el modernisme de fi de segle i la generació de la poesia pura. Es pot dir que aquesta generació comença amb ell, veritable creador i mestre. En el cas, però, del poema «Octubre», hi ha un sentiment melancòlic refinat que es tradueix en ambients de colors i paisatges i s'enquadra en formes mètriques, preferentment, octosil·làbiques.